Text escrit arran de veure La tercera fuga, obra escrita i dirigida per Victoria Szpunberg, en col·laboració amb Albert Pijuan. Al TNC fins a l'1 de juny.
No estava previst que nosaltres patíssim una apagada de gairebé tot un dia. No entrava en els nostres plans que ens costés entrar als Estats Units per culpa d'un populista. Qui hauria dit que hauríem de caminar per les vies per arribar a una estació de la Renfe i quedar-nos-hi hores sense
aigua ni lavabo ni menjar ni informació. Tampoc no pensàvem que hauríem d'abandonar la nostra ciutat perquè no podríem pagar-nos un pis. Ni que hauríem de tenir una motxilla a punt amb una ràdio de piles i una navalla multiús i una mascareta FP2 i un passaport en regla. ¿Per què? Per si de cas. Per si de cas, ¿què? Per si de cas tot.
El per si de cas s'està instal·lant als nostres cervells d'europeus del Primer Món. Potser per això la proposta que ens fa Szpunberg des de la Sala Gran —i mira que és gran— del TNC ens deixa una mica estabornits. Sort de l'humor que hi posa, que ens calma com bàlsam en una ferida que no sabem curar. La paròdia dels duaners repetida al port de Buenos Aires i a Barcelona és memorable, i les lliçons de llengua de Carles Pedragosa mentre canvien l'escenografia fan riure molt (amb participació del públic inclosa, com si fóssim en uns titelles i no al TNC; Szpunberg té una vena trapella que no pot evitar i que no l'eviti, si us plau).
L'obra no ens explica res que no sapiguem: hi ha gent que ha de fugir de la violència i començar una nova vida lluny de casa. Els va passar als jueus dels anys vint del segle vint, a l'Est; els va passar als argentins víctimes de Videla, als setanta; i, si no vigilem, ens pot passar a nosaltres o ja
ens passa, si ampliem aquest nosaltres, i mirem la gent amb qui convivim i que ha hagut de fugir per culpa del per si de cas que ja s'ha ben instal·lat al seu país.
De vegades, els qui fugen se'n surten prou bé i els neix una descendent escriptora que ho explica i en fa una obra de teatre que ens fa anar des d'un casament a Berdítxiv (Ucraïna) fins a una mudança a Barcelona, passant per un bar de tangos a Buenos Aires. ¿Qui ens pot fer de fil conductor d'un viatge ple de fugides? La mort. Qui, ¿si no? Una mort que ens ho explica dansant, com fan a Verges, una mort que ens unifica a tots, ves quin remei. L'obra comença amb la seva dansa, amb tambors inclosos, i acaba amb el seu esclat. Entremig hi ha la vida que, encara que ens n'oblidem, sempre s'ha de lluitar. També hi ha la música, amb la veu al límit de Magalí Sare, que posa la pell de gallina, com fan totes les pors avançades que no voldríem i que, tanmateix, patim en el nostre cada cop més constant per si de cas.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
