La Rambla de les Floristes

Recordem l'actriu veient-la actuar a «La Rambla de les Floristes»

1957 Rambla de les Flors postal Garcia Garrabella col Jorge Àlvarez BDGiacomo Alessandro
Rambla de les Flors. 1957, postal Garcia Garrabella, col. Jorge Àlvarez. Barcelona Desapareguda, Giacomo Alessandro

"Veu aquestes flors i aquesta Rambla? Això és la meva vida, això és el meu orgull i el meu repòs. Jo hi vaig néixer, vaig ser-hi de menuda, i venent roses he arribat a gran."

L'actriu Rosa Maria Sardà va néixer a Barcelona el 30 de juliol del 1941 i va morir l'11 de juny de 2020 als 78 anys. La recordem veient-la interpretant un monòleg a La Rambla de les Floristes, que es va emetre a TV3 el 1986 coincidint amb el 25è aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra (5 de març del 1894 – 27 de setembre del 1961).


Veu aquestes flors
i aquesta Rambla? Això és la meva vida,
això és el meu orgull i el meu repòs.
Jo hi vaig néixer, vaig ser-hi de menuda,
i venent roses he arribat a gran,
i ara que sóc un xic galtacaiguda,
si em treuen de la Rambla em mataran.
Perquè aquí jo respiro un aire lliure,
pobra, però amb un rei a dins del cos,
i no comprenc una altra llei de viure!
Vostè sap què és la Rambla de les Flors?
Hi ha mes pelats que rics, més gent guillada
que gent amb el cervell apuntalat;
hi passa fum, neguit i terregada
i un món una miqueta estomacal.
Un fa ballar el despit, l'altre la mona,
les noies tendres fan ballar-hi el cor;
és la sala de ball de Barcelona
i el sol ve a fer-hi de catifa d'or.
La pela de taronja aquí no enganya,
tothom per relliscar-hi hi es admès,
vénen del mar i vénen de muntanya,
per entrar dins del ball no es paga res.
De vegades la cobla s'embarbussa,
i el ball s'infla de crits i crida fort,
í entre xiulets i sabres i batussa
s'engega una pistola i cau un mort.
Però és un ai! I torna la riuada
i torna el ball gronxant-se amunt i avall,
i tornen els ocells dalt la brancada
a fer entremaliadures de cristall.
I les floristes amanim les toies,
i els gossos fugen rosegant un os,
i brillen les dents blanques de les noies
davant de les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s'adona
que aquest vermell molsut, tibant i humit,
és el color que dura més estona
damunt del llavi fresc de Barcelona,
que no es cansa de riure dia i nit.
És tot un cel de blau i d'alegria,
aquesta Rambla meva, i em fa esglai
pensar que puc deixar-la sols un dia;
la Rambla i jo no hem d'apartar-nos mai.
I quan sigui una vella corsecada,
amb tot aquest cabell pansit i blanc,
em trobaran al peu de la parada
com si jo hi defensés la meva sang.
I els que passin i em vegin sense vista,
i tremolant-me el pom dins de la mà,
diran: «Guaiteu l'Antònia, la florista, 
ja no pot ni cridar ni caminar,
i xaruga com és, plena de noses
i de dolors, encara té prou cor,
fidel a la parada de les roses
fins que la vingui a recollir la mort.»
I si jo penso així, no cal que vingui
a temptar-me, ni em pot commoure el pit
per molta simpatia que li tingui,
per molt que li agraeixi el que m'ha dit,
i vostè hi torni amb una veu sincera,
i amb el més noble sentiment desclòs,
¿no veu que no puc ser d'altra manera,
si sóc tan de la Rambla de les Flors?

Data de publicació: 10 de juny de 2024
Última modificació: 27 de setembre de 2024
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze