Cine dintre del cine. La idea m'atreu d'entrada. La cosa comença amb dos nois que caminen i parlen: un li demana a l'altre que faci el favor de seduir una noia que no el deixa en pau. Ens ho creiem, fins que el primer mira a càmera i diu: "No pots parlar així, ¿vols que ens cancel·lin? Cenyeix-te al text". Entenem aleshores que són dos actors i que tot el que vindrà a continuació ho haurem de posar en quarantena. Perquè es tracta de jugar –no ho diríeu mai– amb la realitat i amb la ficció. Es tracta de posar intèrprets molt reconeguts (Léa Seydoux, Vincent Lindon, Louis Garrel i Raphaël Quenard) a fer veure que roden una pel·lícula francesa independent de guió tronat. Una pel·lícula de cinc personatges esquemàtics dirigida, alehop, per... callo per no fer espòilers. El cas és que ja hi som tots.
Le deuxième acte (El segundo acto), del director i guionista francés Quentin Dupieux, és un deliri absurd –l'absurd és habitual en l'univers del cineasta– que avança entre plans seqüència i que té prou gràcia, tot i que diria que el gag del pobre figurant l'estiren una mica massa. A mi el que em va fer riure més, per la gosadia políticament incorrecta, és l'escena en què un dels nois i la noia són en un lavabo (d'un restaurant que es diu Le deuxième acte), ella li neteja unes ferides, ell li intenta fer un petó, ella s'exclama i el noi salta: "Perdona, ¿que t'he violat sense adonar-me'n?". S'agraeix que la cinta abordi de manera presumptament lleugera temes tan actuals com la cultura de la cancel·lació, l'impacte del Me Too al cinema i la revolució que suposarà, que està suposant ja, la intel·ligència artificial.
¿Què és el guió de la pel·li dintre de la pel·li i què és el guió de la pel·li que estem veient? A estones els espectadors ens perdem, perquè el director prova de despistar-nos, però això també passa fora del cine: ¿on acaba la realitat que experimentem i on comença la realitat que ens expliquem? ¿I si fos més real la ficció que consumim que no pas les nostres rutines? I el cine, ¿per què serveix? ¿Serveix de res? ¿Té futur?
Le deuxième acte dura vuitanta minuts i ens regala un final dels que els cinèfils aplaudeixen, però en surts amb la sensació que s'hauria pogut condensar més (hauria pogut ser un curtmetratge esplèndid) o que els diàlegs haurien pogut anar més enllà. Això sí: hi ha escenes impagables, com la de la cirurgiana que parla amb la seva filla per telèfon mentre treballa. Sembla un gag, però segurament avui ja es pot operar a cor obert sense necessitat de posar-hi els cinc sentits. Potser t'hi va més la vida en un set de rodatge que en un quiròfan.
La veritat, o la mentida, és que aquesta metacomèdia no ha crescut gaire dins meu després d'haver-la vista. Sí que és cert, o no, que gràcies a Dupieux m'ha tornat a primera línia del cervell la cançó de l'enyorat Luis Eduardo Aute en què demanava perdó per confondre el cine amb la realitat i ens engegava aquesta tonada: Cine, cine, cine / más cine por favor / que todo en la vida es cine / que todo en la vida es cine / y los sueños / cine son.
"La llibreta" és una secció sobre pel·lícules escrita per Eva Piquer, que té el costum d'anar al cine, i a tot arreu, amb una llibreta a la mà.
