¿Vivim la vida que volem o la que la societat ens indueix a viure? ¿Som lliures de debò o ens autocensurem per ser acceptats pel ramat? ¿Quan desitgem algú ho fem a mitges o assumint tots els riscos? Les respostes les podem trobar en el cos, en la dansa. I és que la prestigiosa coreògrafa Marina Mascarell (Oliva, 1980), internacionalment reconeguda, ve a Barcelona de la mà de la Danish Dance Theatre, la companyia nacional de dansa contemporània de Dinamarca de la quan n'és la directora artística. I ho fa per dur-nos dos espectacles carregats de reflexió al Mercat de les Flors. Tal com ella ens diu, «la dansa és una forma de plantejar-nos com vivim: la fisicalitat es tradueix en pensament, de manera que el cos i el pensament són un.» I afegeix: «No penso que l’art canviarà el món, però ens pot ajudar a entendre’l més bé.» Us presentem les dues obres, i compartim el seu gran manifest sobre la forma com entén la dansa.
Entregar-se als límits de l'erotisme
El primer serà Bloody Moon (el dimecres 18 i el dijous 19 de març), un espectacle de dansa salvatge, amè i enèrgic, ple d’humor i sensualitat. Mascarell ens n'explica l'essència: «Bloody Moon té com a punt de partida el pensament del filòsof Georges Bataille, especialment la seva reflexió sobre l'erotisme. Ell l'entenia com una experiència en què els límits entre els individus es dissolen, de manera que apareix la part profunda de la vida. Deia que hi ha tres formes d'erotisme: els cossos, el cor i el sagrat. I tot desapareix en la mateixa idea, que és la possibilitat de trencar l'aïllament dels individus i sentir la sensació profunda de continuïtat amb els altres i amb el món. L'erotisme no és només la sexualitat, sinó trencar les fronteres que hi ha entre els cossos, que es barregen d'una forma profunda i intensa. Aquesta peça està al límit de la celebració i l'abisme: deu ballarins surten a escena amb un vestuari que activa una fisicalitat especial.»
En aquest espectacle, fet amb la col·laboració de Yamila Rios (responsable de la música original) i Nina Botkay (autora del disseny de vestuari), el grup balla el seu últim ball mentre abraça la vida en tot el seu esplendor. Conscients del final de la vida, estan preparats per apropar-se al límit. Els ecos dels principis dionisíacs ―plaer, caos, transgressió, festivitat― no hi són presents com a referències, sinó com a forces que travessen la coreografia. Mascarell afegeix: «M'interessa el moment en què la vida és tan intensa que es desborda de festa, de transgressió. Això és el que travessa tota la peça. És una obertura que conté plaer, atracció i por, perquè el desig no és només expansió, també és risc. Hi ha una sensació de vertigen, que és aquesta tensió entre vida i mort. És una porta oberta a viure el desig plenament, amb tot el que comporta.» I afegeix: «No vull fer un cant a una vida amable, sinó a la que no es pot controlar. Vida i mort no són oposats. De fet, quan mires de prop la foscor, apareix una afirmació encara més forta de vida. I és d'aquí d'on neix aquesta energia tan visceral, la necessitat de celebrar que estem vius. En el món capitalista en el que vivim, parlar de la mort i de la vida és radical, però no volem tenir present la mort, si no, no faríem el que fem. Quan som conscients de la mort, la vida es torna més urgent, més intensa.» En podeu comprar les entrades aquí.
El perill de ser modest, submís i obedient
La llei de Jante és un codi de comportament escandinau format per una sèrie de lleis no escrites. Diuen que no has de destacar mai en res, que no has de pensar que ets més intel·ligent que els altres, ni que ets millor, ni que saps més: és a dir, has de ser prudent, invisible. Però, ¿què hi ha de pervers en aquesta mena de modèstia? Marina Mascarell s'ho planteja a l'espectacle Mongrel: «És veritat que aquesta mentalitat de poble petit existeix a tot arreu: allò de "ves amb cura". Però després de viure a Escandinàvia, m'he adonat que allà la llei de Jante és molt més palpable: valoren molt la moderació, la contenció. I això té un impacte: si ets discret, no pots destacar, per tant, no pots ser excel·lent. I si bé té una part bona, perquè afavoreix del consens, també acaba convertint-se en una força opressiva, perquè els molesta tot el que destaca, tot el que és diferent. Si no segueixes aquestes normes, notes que hi ha una mena de càstig social. Però és que no afavoreix l'excel·lència, sinó la mediocritat. De fet, l'altre dia una amiga em va ensenyar un anunci d'una guarderia de nens que deia: "busquem un director que sigui mediocre". Ens vam quedar en xoc. Per formar part del ramat renuncies a moltes capes de tu, t'acabes capant, fent gris.»
Sobre l’escenari, el grup es mou com un organisme canviant. Atracció i agressió coexisteixen. El ramat protegeix, però alhora marca i aïlla qui no s’avé a la norma. La noció de pertinença s’endureix i esdevé vigilància. La intimitat s’intensifica fins a esdevenir control. Una violència silenciosa es materialitza com a part del teixit social. El títol ―Mongrel (mestís)― fa referència als gossos mestissos: sense pedigrí, sense una classificació clara. Mascarell fa servir aquesta figura com a metàfora per a qui no acaba d’encaixar del tot: el cos estrany, qui no s’ajusta a la norma, qui es resisteix a l’assimilació. Físicament, la coreografia oscil·la entre la precisió i l’erupció. Els moviments circulen entre el conjunt, acumulen pressió i es fracturen. Els ballarins formen denses constel·lacions que es dissolen fins arribar a l’aïllament. El cos esdevé l’indret on s’inscriuen i es rebutgen els codis socials.
Mascarell en una conversa amb Bàrbara Raubert al blog del Mercat de les Flors va dir això: «Mongrel sempre ha parlat de la comunitat com a força: una força que pot ser protectora, però també pot ser opressiva i violenta amb tot allò que considera outsider; de com el grup castiga el diferent, el que no encaixa. Quan la vaig crear, aquesta reflexió estava més vinculada a experiències personals i a una observació sobre els comportaments socials. En el context actual, el contingut ressona d’una manera molt més dura i directa. Vivim l’auge de l’extrema dreta, l’ICE als Estats Units, la violència cap a persones migrants, les postures anti-trans, la normalització de discursos feixistes... El que abans podria semblar una metàfora sobre dinàmiques socials, ara és una imatge literal del present. També la meva experiència vivint a Escandinàvia m’ha fet entendre molt més profundament la llei de Jante que va estar en el punt de partida de l’obra (aquesta idea de no creure’s especial, de no desmarcar-se del col·lectiu), i que actua com una violència silenciosa. És clar, inevitablement influeix en com es percep la visió artística, l’autoria o, fins i tot, el risc artístic: genera cautela davant la intensitat o expressions radicals, i afecta en com les institucions defineixen l’èxit i en la manera que el públic rep propostes confrontadores. Per a mi aquesta tensió és interessant, perquè sento que la meva missió és qüestionar allò establert.» Podeu comprar les entrades per a les actuacions del 21 i 22 de març aquí.
El manifest amb què Marina Mascarell explica com entén la dansa:
1. Contra la conformitat. Cada creació és un nou repte que arrisco i que em nego a segellar en una obra com un acte defensiu davant de la mediocritat.
2. Jugar profundament per alliberar el cos intel·ligent de la timidesa. Corporitzar el coneixement, renovar l'energia.
3. Estimular la imaginació. Tot l'equip artístic aporta idees, visions, vivències i punts de vista. Les col·laboradores són l'essència de l'obra i es desenvolupen simultàniament amb la creació.
4. Actuar és explorar, jugar, traspassar fronteres, atrevir-se. Ser tu i esdevenir una altra persona a la vegada. Experimentar noves relacions. Sentir amb les orelles, amb els ulls i amb la pell per dins i per fora. La vida és una sèrie d'esdeveniments inesperats que condueixen a direccions incertes. L'actuació també ha d'estar plena d'imprevistos i d'incerteses.
5. Cal que existeixin tres connexions simultàniament i en perfecta harmonia:
* intèrpret connectat amb el seu interior.
* artista en relació amb altres artistes, intèrprets o executants.
* intèrpret interactuant amb l'audiència.
6. Sense personatges principals.
Totes són protagonistes. Brindar al públic la possibilitat d'empatitzat amb cada intèrpret: individualment i com a part del col·lectiu.
7. Ho devem a l'espai teatral, un lloc sagrat. El focus de les intèrprets ha d'estar en això, des del principi fins al final. L'espai modifica el comportament.
8. Comprendre és eliminar l'innecessari: identificar i intensificar el necessari i l'essència.
(inclòs al llibre Corporitzar el pensament, editat pel Mercat de les Flors, Comanegra i l'Institut del Teatre)
Us oferim el programa que Els Pòdcasts del Mercat de les Flors va dedicar a l'univers de Marina Mascarell:
