En aquesta obra cadascú és orfe d’alguna cosa. Els pares els van abandonar i els tres germans, l’Amy, el Natt i la Betti, van quedar en aquesta casa sols i junts, junts i sols. L’Amy, la gran, fa el rol de mare i els cuida a tots dos: al Natt, un noi desvalgut, «Em fa mal tot, el cap, l’esquena, no puc dormir!», que té la ingenuïtat d’un nen: «¿Com és estar enamorat? M’agradaria sentir-ho alguna vegada». I a la Betti, una drogoaddicta que li reclama atenció com si fos una criatura: «Si no em punxo és per tu, ¿eh?», «Va, dona’m diners!». El quart personatge és en Sam, un noi que s’ha passat la vida voltant per la carretera i que, després de no sé quants anys, per fi dorm en un llit: el de l’Amy, amb qui s’embolica només començar la funció.
Han hagut de passar dies per entendre que el que m’ha impressionat d'aquesta obra és el que no es diu, el silenci de l’Amy. Encén els fogons, ajuda el seu germà a caminar, l’acarona com si fos un fill. Però sota el pes d’aquesta responsabilitat («Tu ens has de cuidar!», li van recordant), hi ha un desig: és tan esquifit –i alhora deu ser tan gegantí– que no l’aconsegueix pronunciar. «A vegades voldria...», i la frase s’apaga, i el que sigui que voldria no ho diu, s’ho empassa, i el seu interior deu estar ple de paraules. I de tantes que n’hi deu haver, se li han enrocat, no poden sortir amb l'aire de la veu.
Commou, l’auxili dels abandonats. Quan el nòvio li pregunta: «¿Els teus pares no hi són?», en comptes de respondre que no, li diu: «¿Això vol dir que et quedes?». És com si tinguessin un altre llenguatge, que es contradiu, que demana que repreguntis: «Estic cansada», i ell: «¿Què?», «Que m’agradaria que et quedessis». Aquest auxili reprimit esclata a través del cos: del sexe, viscut amb desesper –amb les ungles s’arrapa a l’esquena del Sam–; del plor que, tancada al lavabo, quan per una bestiesa s’imagina que l'abandonarà (ai, l’eco dels traumes), li surt incontinent i desbocat.
L’Amy, a qui només li brilla la cara quan parla dels països que ha conegut llegint novel·les, projecta en aquest nòvio fugitiu una escapatòria: potser quan el veu no el veu a ell sinó una porta oberta cap a una altra vida. Però resulta que els desitjos estan creuats: ell, acostumat a viatjar, vol una casa; ella, acostumada a casa, vol fugir. És en aquesta frontera de projeccions on els seus cossos, abraçats, es fan de refugi.
«Vull un lloc segur!», crida en Sam. «¿Què és segur?», diu el germà desvalgut. I jo no m’ho sé respondre: ¿el que em fa estar tranquil·la? ¿el que em fa sentir protegida? Miro el mutisme de l’Amy, ¿és poder dir el que penses en veu alta? ¿És renunciar a ser el lloc segur dels altres? Però el perill de la seguretat és que es confon amb l’estabilitat, amb fer el que toca, amb el no-risc. La nostra Sam deixa anar un altre sospir: «¿Què seria sense tot això?». Tots quatre necessiten algú que els salvi, una mà que els acompanyi. I vet aquí una estafa dels nostres temps autosuficients: ¿qui carai se salva sol? Però la moneda té doble cara: ¿què passa quan el pas que més desitges fer el poses en mans d’un altre en comptes d’assumir-lo tu?
«La vida real és això», diu un d'ells. Aquesta sentència, per als qui són com jo, és inassumible. No és que m’agradi escriure-ho, però veient aquesta obra he tingut la sensació que hi ha un moment en què un mateix es cava la tomba. O dit d’una altra manera, en què renuncia al que s'havia imaginat i entoma el que li ha tocat. És evident, que és una forma de responsabilitat, i que fer-se gran diuen que vol dir això, però què voleu que us digui, la resignació és trista. Fan sonar Leonard Cohen: “Aquesta no és manera de dir adeu”.
* El refugi, de Jessica Goldberg, dirigida per Mònica Molins, traduïda per Carlota Subirós i interpretada per Lua Amat, Joan Esteve, Daniel Mallorquín i Laura Roig, es pot veure al Teatre La Biblioteca fins a l'1 de juny del 2025.
