Hi ha que espera fins a l'últim moment per fer el que sap (de fa dies o mesos) que ha fer. Tim Urban, en aquest TED Talk, es pregunta per què hi ha gent que (com ell) procrastina. D’una banda, diu, hi ha la part racional, la que sap què és el que toca enllestir. De l’altra, però, hi ha un personatge molt menys sofisticat: “El cervell del procrastinador té el mico de la gratificació immediata”. Aquest mico no negocia: “Viu completament en el moment present”. No pensa en el futur ni recorda el passat: “Només li importen dues coses: que sigui fàcil i divertit”. Quan pren el control, qualsevol tasca important desapareix i qualsevol distracció passa al capdavant. El problema és que aquest sistema només es trenca quan apareix una altre presonatge: el monstre del pànic. “Només es desperta quan la data límit és massa a prop.” I és llavors, només llavors, quan tot es posa en marxa. Però hi ha una trampa: no totes les coses tenen data límit. “La forma més perillosa de procrastinació és quan no hi ha cap termini”. És la que no fa soroll, la que no genera urgència, però la que acaba passant factura. Us n'oferim el Ted Talk, amb 14 fragments transcrits:
1. La part racional diu: “posem-nos a treballar”. Però el mico respon: “millor que fem qualsevol altra cosa que sigui més fàcil i divertida”. I així acabes mirant vídeos, llegint coses irrellevants o aixecant-te constantment. No és casualitat: és el mico que ho està decidint.
2. El problema és que el mico només viu en el present. No pensa en el futur. No li importen les conseqüències. Només vol que tot sigui fàcil i divertit.
3. En el món animal això funciona. Però nosaltres tenim una altra veu que pensa a llarg termini, en el conjunt, en el que té sentit. De vegades coincideixen. Però altres vegades entren en conflicte.
4. I aquest conflicte acostuma a acabar igual: passant hores en el que anomeno el “parc fosc”. Un lloc de distracció que no és plaent, perquè està ple de culpa, angoixa i sensació d’estar evitant alguna cosa important.
5. La pregunta és: ¿com en sortim? Hi ha un únic aliat: el monstre del pànic. Aquest monstre dorm gairebé sempre, però es desperta quan el termini és massa a prop o les conseqüències són inevitables. I és l’única cosa que fa fugir el mico. Quan apareix el pànic, la part racional recupera el control.
6. Això explica per què podem estar dies sense començar una tasca i, de sobte, fer-la en una nit. Aquest sistema funciona, però només amb dates límit. I aquí ve el problema real.
7. Hi ha dos tipus de procrastinació: la que té terminis es resol amb el pànic, però n’hi ha una altra molt més perillosa, la que no en té.
8. Per exemple, si vols fer una camí en què has de prendre la iniciativa —en l’àmbit artístic o en projectes emprenedors—, no tens terminis.
9. També hi ha moltes altres coses importants fora de la feina que no tenen cap data límit: veure la família, fer exercici i cuidar la salut, treballar en la relació de parella o sortir d’una relació que no funciona.
10. I és aquesta la que genera més infelicitat. Perquè no és que no aconsegueixis els teus somnis: és que ni arribes a començar-los.
11. Llegint els correus de tanta gent, vaig entendre que molts se senten així: com a espectadors de la seva pròpia vida.
12. I vaig arribar a una conclusió: no crec que existeixin els no procrastinadors. Tots ho som en alguna cosa.
13. Ara vull ensenyar-vos una última cosa. En dic el “calendari de la vida”. És una casella per a cada setmana d’una vida de 90 anys. No hi ha tantes caselles, sobretot tenint en compte que ja n’hem utilitzat unes quantes. Així que crec que tots hauríem de mirar aquest calendari amb atenció i deteniment.
14. Hem de pensar què és el que realment estem ajornant, perquè tothom està ajornant alguna cosa a la vida. I potser és una feina que hauríem de començar avui. Bé, potser no avui. Però aviat.
