“Quina dolçor la vida. Només morim una vegada, però per tant de temps!”
Molière
M’ho he preguntat moltes vegades: ¿per què vaig gaudir tant llegint El malalt imaginari de Molière, quan només tenia dotze o tretze anys? No ho sé, i és per això que des de fa una estona me l’estic tornant a llegir. Molière és una figura que sempre m’ha fascinat. I ja em fascinava llavors, quan no en tenia ni idea de qui era. Un comediant que feia comèdia, crec que em va dir el meu pare. Sempre ho he pensat: a la vida hem vingut a fer comèdia, i pobre d’aquell que no en faci.
A Ullastrell, el poble dels meus avis, de tant en tant, en comptes d’anar al cine anàvem a veure obres de teatre que representaven la companyia local. La majoria eren comèdies. Ullastrell era llavors una vila on la gent sabia riure fort, i això devia ser molt gratificant per la tropa. Que valents!, pensava jo, arraulit a la meva butaca ple d’una vergonya invencible. M’admirava infinitament que aquell grup d’homes i dones tan habituals —amb la majoria dels quals compartíem cognom— fossin capaços de pujar a l’escenari davant de tota la gent i començar a bramar d’aquella manera. Després me’ls trobava pel poble, al sindicat, a la cua del pa, o perseguint una pilota al camp de futbol, i els observava entre cohibit i atònit, un pèl espantat. Però aleshores se m’acostaven per donar-me conversa, i jo contestava embarbussat, com si no m’hagués après bé el paper.
De seguida vaig aprendre això, per una qüestió de supervivència: si no podia fer comèdia dalt l’escenari, la faria a baix. Més tard també vaig aprendre això: que no hi ha res més sincer que la comèdia. O millor dit, no podem aspirar a dir res sincerament si no ho disfressem de pura comèdia.
No recordo com se’m va acudir agafar El malalt imaginari de la col·lecció Austral de clàssics que s’havien comprat els meus pares per no tenir remordiments. Suposo que no em veia capaç d’enfrontar-me a una novel·la, i vaig preferir una obra que tingués “només diàlegs”. O potser perquè des de molt petit havia començat a desenvolupar una hipocondria tossuda com una mula i tenia necessitat d’una obra que se’n rigués d’aquest mal i de passada de mi mateix. ¿És per això en realitat que anem al teatre? ¿Perquè necessitem que se’n riguin una mica de nosaltres?
A Molière sempre me l’he estimat com a un tiet. Acabo d’obrir la foto al google, i la seva mirada m’infon a parts iguals una enorme simpatia i una mena de confort. Els ulls grans, intel·ligents i clars. Quin home! Es devia estimar molt l’ésser humà si va ser capaç de fer-ne tota la burla que en va fer. Tornant a llegir El malalt imaginari m’adono d’això, que se’n riu molt del pròxim, però des d’un amor profund, adolorit, de vegades tendre, altres més violent. També veig que és divertidíssim, i que les trifulgues gairebé infantils dels seus personatges poden agradar tant als grans com als més petits. Que importants que són les primeres lectures! Que importants els primers cops que anem al teatre! Mentre repasso la biografia de Jean-Baptiste Poquellin, àlies Molière, llegeixo una cosa que ja he llegit moltes vegades, però que sempre em sorprèn, i és que va morir poques hores després d’haver interpretat damunt l’escenari el personatge d’Argan, és a dir el protagonista d'El malalt imaginari. ¿Va ser un simple infortuni del destí, o és que duia tota la vida assajant aquest moment?
"La quarta paret" és una secció de Pep Puig en què ens parla de teatre, sense saber-ne gaire o gens, però amb l'humor i la tendresa de qui s'acaba de colar en un espectacle on no hi ha cap paper per a ell.
