Avui, 3 de maig de 1938, és un dia molt important per a Itàlia. Aquest migdia arribarà en tren a Roma el canceller imperial d’Alemanya, Adolf Hitler, i serà rebut a la mateixa estació pel nostre gran Duce, cap lluminós de la pàtria. Per evitar aglomeracions es recomana a la gent anar-hi amb temps, i si pot ser ben neta i arreglada, i amb les banderes no equivocades. Excepte negres, jueus, invertits, gitanos, i els catalans que ja sabem, tothom hi serà benvingut. Com diu la dita, com més serem més riurem. Però si per causa major, alguna mestressa de casa no té temps de posar-se guapa –al führer li agraden guapes–, no l’assenyalarem pas si es queda a casa fent l’endreça i donant de menjar al lloro.
Més o menys així comença aquesta magistral obra de cambra, amb un bloc d’edificis que s’ha quedat completament buit –es veu que Roma sencera va anar a veure la gran desfilada feixista, volia recordar Ettore Scola, el director del film, per vergonya d’un país que durant molts anys semblava haver oblidat aquest episodi funest–, amb un pis on la mestressa de casa s’ha quedat sola amb un munt de feina per davant i un lloro que no para de reclamar que té gana. Amb totes les distàncies, recorda una mica el principi d'Els ponts de Madison, amb la diferència que en aquella qui es queda sola és la Meryl Streep; i a la nostra, la Sophia Loren.
La soledat d’una mestressa de casa no s’assembla a cap a altra soledat. Antonietta, el personatge que encarna la Loren, en deu ser ben conscient, i per això el primer que fa un cop han marxat tots és seure’s davant la taula de plats i tasses buides de l’esmorzar, i anar ajuntant les miques de cafè que han sobrat per beure’s el seu, sense amor i sense ganes. La pel·lícula està construïda a partir de petits gestos quotidians, mínims, vulgars, immensament significatius. De cop, mentre l’Antonietta obre la gàbia per donar de menjar al lloro, la bèstia rondinaire s’escapa exaltada fins a la finestra de l’edifici del davant, on veiem un home assegut davant d’un escriptori, i tot i que està d’esquena no ens cal que es giri per reconèixer-lo al moment.
Aquí el tenim. Si exceptuem el clatell del Cary Grant, no hi hagut cap clatell més expressiu al cine que el del gran Marcello Mastroianni. “Signore!, signore!”, li fa gestos i crida l'Antonietta, però ell està tan absort escrivint que ni la veu ni la sent, i al final ella ha de fer tota la volta i trucar a la seva porta. Quina alegria ha de ser trucar a la porta del veí i que et surti el Mastroianni! El que passa que aquest cop el Mastroianni, a part del Mastroianni, és un locutor de ràdio a qui acaben de fer fora de la feina per no ajustar-se al patró dels servidors del règim, i que acaba d’escriure una carta de comiat, potser a la seva mare, amb una pistola al costat. Disculpa, li diu ella, ¿puc passar?, és que se m’ha escapat la Rosmunda. No és una persona, li diu tota atabalada, sinó un lloro, i està a la seva finestra, ¿veu? Ell en aquests moments es troba molt lluny, però de seguida la fa passar, l’ajuda a recuperar la Rosmunda, i més o menys aquí comença una de les històries d’amor més tristes i boniques del cine, i –com que segur que de breus encontres com aquest en devien passar alguns, i encara passen– de fora del cine.
El contrast entre ell –Gabrielle– i l’Antonietta aparentment no pot ser més gran; ell és un home culte, lletraferit, homosexual, solitari. Ella no és homosexual, ni lletraferida, i té la cultura de quasi mitja vida dedicada a alimentar i educar els seus sis fills, i a controlar els fogots del fatxenda del marit. Sap, li diu amb una barreja d’humilitat i orgull, ja tenim sis fills, i si en tenim un altre el govern ens donarà el premi a la família nombrosa. Ell l’escolta entre perplex i distant, fins que de cop se li escapa el riure. ¿Se’n riu de mi?, li demana ella. No, no, i ara, reacciona ell. És que la vida de vegades et dona les sorpreses més inesperades. Sisplau, accepti’m un cafè. I de seguida la fa passar i mentre ella va acaronant el lloro, es posen a parlar, ell li regala un exemplar d’Els tres mosqueters que hi ha al damunt d’una pila, i fins i tot ballen una rumba italiana.
El que els uneix és la desesperació del present. Són bàsicament dos personatges sense escapatòria que aprofitaran les hores que els dona la visita del Hitler per acostar-se tant com els deixin les circumstàncies, i si pot ser una mica més.
Ho he mirat i en aquesta pel·lícula la Loren tenia 43 anys i el Mastroniani, quasi 50. Ja havien fet un bon grapat de comèdies plegats, com la mítica Matrimoni a la italiana (encara que la bona és Divorci a la italiana, quin riure), i s’havien convertit en la parella d’or del seu país, la més estimada. Eren grans amics, i sempre van assegurar que fora del plató mai havien creuat la línia que tan lleugerament creuaven a la pantalla, no sabem si perquè no van voler, perquè no els van deixar (el productor era el marit) o simplement perquè van tenir por de cremar-se, que fa mal. A Una jornada particular, el seu amor encara és més impossible del que ho va ser a la vida real, però això no treu que en un moment que pugen al terrat, envoltats de roba estesa, mentre ell l’ajuda a plegar un llençol, l’Antonietta tingui un arravatament de desig per aquest home tendre i delicat, tot seguit Gabrielle un altre de desesperació perquè no pot estimar com vol, i després de demanar-se disculpes, ell la faci entrar a casa i mentre per les ràdios de tot el veïnat continua sonant la retransmissió de la visita del gran dictador, puguin seure junts a la cuina per compartir un àpat frugal i prosseguir el seu idil·li particular allà on l’havien deixat.
"Tomàquet verd fregit" és una secció de Pep Puig en què escriu a la seva manera sobre les pel·lícules que li agraden, amb el desig de compartir-les amb la gent.
