Foto: Vincent Anderlucci
Si pogués tornar uns instants a un moment concret i puntual de la vida que he viscut, tornaria a un d’aquells vespres en què ens acabàvem d‘enamorar. En què jo et posava una cançó i et deia l’hem d’escoltar sencera, i la següent l’escollies tu i l’havíem d’escoltar sencera i després decidir quin dels dos havia posat la millor cançó mentre ens passàvem d’un a l’altre la cigarreta feta amb paper de liar del llarg, perquè ens durés més, i bevíem, si era estiu, vi blanc amb glaçons perquè deies que així tindríem menys ressaca.
I el món ens era lleu, quan estàvem junts. Tenies les mateixes pors, els mateixos mals que jo. Babèliques i joves, les nostres ments covardes s’inventaven bombolles que ens acollien a tu i a mi sols, i amics, érem amics més que amants i no passava res si fèiem l’amor poques vegades. Em deies que el món estava fet de fulles mortes però que nosaltres érem molsa i em deies vine, vine, vine-abraça’m i ens curàvem igual que cura un silenci al final d’un pentagrama.
Vam parlar poc del futur perquè tots dos ho sabíem, que per encarar-lo s’havia de ser valent, més que nosaltres dos junts. El nostre amor fet encara de llet materna, que xuclàvem com nens amb la boca ben menuda i amb tota la por que se’ns acabés, sempre ho he pensat, devia anar a morir a la riba d’aquell mar on tiràvem les ampolles de vi blanc amb alguna nota a dintre, que jo sempre et deia escriu una cosa important, i tu només escrivies el títol de la cançó guanyadora menys un dia que no m’ho vas deixar veure però segur que hi vas escriure el final.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
