Jo el vaig veure primer, entre la palla i els fems. Vaig dir: «Mira!». El noi que m’ajudava a tancar vedells va mirar. I em va dir: «Písalo!». Jo el vaig agafar per la cua. L’hi vaig ensenyar. Ell va fer una ganyota: «Este ratón parece tonto», em va dir.
Me’l vaig posar sobre el palmell de la mà i li vaig observar els ulls clucs, el pèl moixí i una orelleta trencada amb un puntet de sang seca sobre el trau microscòpic. Respirava ràpid. Era enorme.
«No és un ratolí, és una rata», vaig dir.
«Qué va a ser una rata, eso es un ratón atontado», em va contestar el noi, mirant-se’l de lluny.
«És un lactant», vaig fer jo, i ell va arrufar les celles; «un bebè, Ivan, una rata bebè».
«Tírala ahí y que la pisen los terneros».
Vaig girar l’animalet panxa enlaire. Era un mascle. Vaig informar l’Ivan i ell em va repetir l’última frase canviant el gènere del pronom.
Me’l vaig ficar a la butxaca del mono. Vam seguir treballant.
Encabat, mentre omplia i signava receptes, vaig deixar la rata sobre la taula del petit despatx. Sorprenentment, semblava haver revifat; caminava fent tentines amb el nassarró enganxat a la fusta i la vaig haver d’agafar dos cops perquè no es precipités al terra.
L’Ivan va entrar i va riure. «Estás loca», em va dir, «¿qué vas a hacer con eso?».
Vaig pensar que tenia raó. Què n’havia de fer, d’una rata?
Em van venir al cap les desenes de gats que apareixien com per art de màgia cada vegada que l’Ivan preparava la llet dels vedells petits. Em va semblar la millor opció, la més ràpida i neta de totes.
«La donaré als gats».
«Qué gatos», em va dir ell, «si no hay gatos».
«Com que “no hay gatos”?».
«No hay. Se murieron todos».
Em pensava que em prenia el pèl i vaig acabar de fer les receptes. Després vaig sortir amb la rata a la mà. Li havia d’aguantar la cua entre el dit índex i el polze perquè no caigués, perquè no parava de remenar. No ho havia dit a l’Ivan, encara; no m’ho havia dit ni a mi mateixa, de fet, però el cas és que, en aquell moment, la rata ja tenia un nom, un nom que jo li acabava de posar.
Vaig anar fins on solia haver-hi els gats i no en vaig trobar cap. L’Ivan va aparèixer darrere meu i va alçar les celles.
«Ya te dije que no hay gatos».
El vaig interrogar amb la mirada.
«Puse veneno para las ratas y se comieron las ratas envenenadas», va fer ell, tranquil·lament, «y se murieron todos. A veces pasa».
Va riure i va aixecar les espatlles. Vaig mirar en Kindzu –aquest era el nom que li havia posat, perquè aquells dies estava llegint una novel·la de Mia Couto i tenia aquest nom ficat al cap–, que s’havia quedat adormit dins la meva mà, tombat de costat, respirant a mil per hora. El vaig tocar amb un dit i va fer anar el cap amunt i avall, es va incorporar i va temptejar els plecs de la pell. Buscava una teta. Li vaig posar el dit davant del nas, li vaig tocar la boca i el vaig retirar de seguida perquè em va fer angúnia que em pogués mossegar. Però en Kindzu es va quedar ensumant l’aire i li vaig tornar a apropar el dit. Quan va notar que li fregava els bigotis, va alçar, maldestre, les dues potes de davant i me’l va agafar. I les seves manetes semblaven manetes de debò, amb cinc ditets llargs i rosats que es podien obrir i tancar i aferraven amb força, amb tota la força que pugui tenir una rata lactant. I no va mossegar. Només va acostar la boca a la meva pell i va començar a succionar.
«Qué haces, loca, te va a morder», la veu de l’Ivan va sonar arran de la meva orella i em va sobresaltar; «tíralo donde los terneros y ya lo pisarán».
De camí cap a casa vaig tenir por que es morís. El duia acotxat en un mocador de paper dins el cendrer del cotxe i estava molt quiet, i em vaig pensar que quan arribés a casa seria mort. Però quan el vaig treure del cendrer del cotxe i va notar l’escalfor de la mà va tornar a fer tentines amb el nas i les potes tot buscant teta. Li vaig escalfar un cul d’ansat de llet, vaig omplir una xeringa de les més petites que tenia i vaig provar de donar-li. En Kindzu, quan va sentir l’olor de la llet, es va tornar boig. Li vaig entaforar la xeringa a la boca i la va agafar amb les manetes rosades, i feia llengots i succionava. No era fàcil, donar-li la llet, perquè no s’estava quiet i perquè jo no controlava la força que havia de fer amb els dits per anar traient el líquid gota a gota, i de tant en tant sortia un rajolí massa fort i en Kindzu s’ennuegava i apartava la xeringa amb les mans i es fregava els bigotis, indignat. Quan li tornava a acostar, si ja en tenia prou, donava manotades amb determinació per allunyar-la i girava la cara en direcció contrària, com un homenet saberut. Feia molt de riure.
Li vaig dir: «Dona’m una història, Kindzu».
Vaig netejar-li l’orella esquinçada amb iode i cotó fluix. El vaig posar en una caixa de cartró plena de trossos de paper de diari i draps estripats i el vaig tancar al lavabo perquè no el trobessin els gats de casa. De tant en tant l’anava veure i li donava una mica més de llet. Ell cada vegada tenia més traça a aferrar-se a la xeringa, i quan se l’acabava em xuclava la pell d’entre els dits, donant cops amb el nas i aferrant-se fort amb les manetes rosades per enfonsar més el morro. Feia angúnia i tendresa, tot alhora.
Abans d’anar a dormir li vaig tornar a dir: «Dona’m una història, Kindzu, una de bona per explicar».
I quan em vaig ficar al llit, tot i que encara no m’ho havia dit ni a mi mateixa, jo ja sabia quina era la història que volia que en Kindzu em donés. No era qualsevol història. Era la història d’una dona i una rata, del pànic a la cara dels veïns, de la mirada dels amics oscil·lant entre el fàstic i l’admiració, de patir per si els gats, per si les serps, per si la guilla. La història de sortir els vespres a la finestra i cridar: «Kindzu!», i que una rata pugés les escales, saltés a l’ampit, se m’enfilés a l’espatlla i em fes petons de rata a les galtes agafant-me la cara amb aquelles manetes quasi humanes.
La meva rata.
L’endemà al matí en Kindzu era mort. No em va donar cap més història que aquesta anècdota insignificant, com insignificant va ser la seva malaurada i curta vida.
El cas és que, no gaire temps després, els gats van tornar a la granja de l’Ivan. Uns gats nous que ningú sap d’on van sortir, tres mascles joves, una femella de la mateixa edat i una gata carei que devia ser la mare. Bons caçadors, em va dir l’Ivan. Després s’ho va pensar una mica i va afegir: «Pongo veneno y se mueren los gatos, pero ratas hay igual, ya viste que incluso crían». I va tornar a rumiar. «Si los gatos cazan… mejor gatos que veneno, ¿no?».
Més enllà d’haver sobreviscut amb una orella trencada dins una cort de vedells després d’haver passat per qui sap quantes peripècies, aquesta és la petita victòria d’en Kindzu, i aquesta no és pas la història que volia que em donés, no és pas la història d’una dona i d’una rata, ni tan sols és la història de com un dia vaig recollir una rata d’una granja. Aquesta és, a grans trets, la història de com una rata, una simple cria coberta de pèl moixí i amb els ulls encara cecs, va salvar la vida d’uns quants gats.
