Foto: Charlotte May


Que la Manuela encara estigui viva és un miracle. A la beneita li agrada viure a la banyera! Jo sempre vaig amb molt de compte: abans de dutxar-me, la faig fora donant copets amb les ungles a la porcellana fins que surt de la zona de risc. I els nens rai, perquè els banyo jo i també em preocupo que la Manuela no corri cap perill. Però en Jordi… En Jordi no vigila gens, esclar. A més a més mai m’avisa, mai em diu: vaig a dutxar-me, no; de sobte sento com s’obre l’aixeta i em fa un salt el cor, i ja m’imagino la Manuela desguàs avall. Encabat corro a buscar-la, la meva Manuela, petita i delicada com és, i sempre la trobo penjada al sostre, sexi-camallarga-preciosa, com si no hagués passat res. No sé com s’ho fa, però és un miracle que encara estigui viva.

Un dia li vaig dir a en Jordi: Jordi, quan et dutxis ves amb compte amb la Manuela; i li vaig demanar per favor, li vaig dir: sisplau, ves amb compte. I ell em va dir: au va!

En Jordi sempre em diu: au va!

M’ho va dir poc després de casar-nos, quan li vaig anunciar que estava embarassada: au va! M’ho va dir també quan li vaig confessar que no em veia amb cor de tornar a la feina després de la baixa per maternitat i que demanaria una excedència: au va! I també m’ho va dir quan li vaig explicar, alleujada, que m’havien concedit aquella excedència…: au va!

Després m’ho deia cada vegada que arribava a casa i el sopar encara no estava fet, o quan trobava plats bruts a la pica, o quan el nen plorava i jo li deia: és que no he tingut temps, és que vaig de bòlit, és que avui té molt mal de panxa. I ell: au va!

Abans que se m’acabés l’excedència em vaig tornar a quedar prenyada, i a més a més de bessones. Li vaig dir: no puc pas tornar a treballar, no m’hi veig amb cor. Però llavors ell no va dir «au va!», va dir: per mi, ja et pots quedar de mestressa de casa. I em vaig quedar de mestressa de casa. El problema és que moltes vegades no arribava a tot, i moltes vegades no dormia a les nits, i moltes vegades no feia el menjar com a ell li agradava, i moltes vegades les coses no quedaven prou netes, i ell sempre renegava, i sempre em renyava, i quan li deia: les petites s’han passat la nit plorant, no he pogut aclucar els ulls, ell esbufegava i feia: au va!

Ara les petites ja tenen quatre anys i el gran gairebé sis, i és una mica diferent, perquè van a col·legi i tinc més temps. I a les nits dormen, els meus cels, dormen com uns angelets. I jo, des de fa un temps, quan tinc una estona llegeixo articles sobre feminisme per internet i estic aprenent moltes coses, i cada dia en vull aprendre més, perquè m’ajuda a sentir-me menys sola i m’ajuda a entendre els pensaments que tinc: a entendre’m quan perdo els nervis i a entendre’m quan tinc ganes de plorar. Que ja n’estic tipa, de sentir-me sola i de perdre els nervis i de tenir ganes de plorar. Per això m’he apuntat a un club de lectura feminista que fan a prop de casa. El dia que l’hi vaig dir a en Jordi, ja em vaig imaginar que no li faria cap gràcia i que em contestaria: au va! Però l’hi vaig dir igualment.

Aquell dia, ell tot just acabava de dutxar-se i jo vaig anar, com sempre, a veure la meva Manuela, i la vaig trobar, també com sempre, penjada a dalt del sostre, sexi-camallarga-preciosa. I llavors em vaig fixar en una cosa que no havia vist mai abans: a la teranyina on s’estava hi havia tot de puntets minúsculs, tan petits que em vaig haver d’enfilar a les vores de la banyera per veure què eren. I eren fills. Desenes de fills minúsculs que remenaven una miqueta però sobretot s’estaven quiets sota l’emparament de la meva Manuela estimada, la meva Manuela, que no només estava viva sinó que havia tingut fills: quin miracle, quin triomf! Em vaig posar tan contenta que vaig tenir un rampell i vaig sortir a buscar en Jordi i li vaig dir: Jordi, m’apuntaré a un club de lectura feminista! I li vaig dir: a partir d’ara, l’últim dimecres de cada mes hauré de deixar els nens amb els teus pares i t’hauràs de fer tu el sopar, perquè arribaré tard.

I ell, esclar, em va mirar i em va dir: au va! I es va posar a riure, el desgraciat. Es va riure de mi. Em va dir: així que ara ets feminista, tu? I es pixava de riure. Feminista!, em deia, au va! I al final em va dir: que no t’has vist? Què els hi explicaràs, a les feminazis del club de lectura? Que cuines i rentes culs de nens petits? Au va! On s’és vist! Una mestressa de casa feminista!

I, per primera vegada, el sentia i em venien ganes de riure, a mi també. Fins que no vaig poder més i se’m van escapar unes riallades com rius desbocats que venien de més endins de la boca, i de més endins del coll, i encara potser de més endins del pit; venien del ventre i sortien a raig, com rius bojos després d’un aiguat demencial. I al final no podia parar de riure.

En Jordi es va quedar tan parat que va callar i em va mirar com si no em conegués.

I jo reia i reia i no podia parar de riure, i per dintre pensava: sí, i què: soc una mestressa de casa! I no li vaig pas dir res més, a en Jordi, però per dintre em repetia a mi mateixa: on s’és vist! Una mestressa de casa que li agraden les aranyes!

Més notícies
btf

Pilar Codony: «Hem convertit els animals en màquines de fer menjar»

Comparteix
La veterinària i escriptora diu que «l'avortament voluntari és el gran tabú»
:  - Mobile
Foto: Davide Ragusa

Capes i capes

Comparteix
Em pregunto en quin moment vaig començar a posar-me pedretes a la motxilla, cordills als canells
:  - Mobile

«Aioua» no és un plat de croquetes

Comparteix
És un rajar virtuós, poètic i mesuradíssim, com un assassinat
:  - Mobile

Irene Vallejo: «Trobant les paraules justes, pots curar algú»

Comparteix
La filòloga diu que «qui llegeix no és millor persona que qui no llegeix»
:  - Mobile

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa