Foto: Dmitry Schemelev
A vegades penso que soc al lloc on he de ser i a vegades, no. Dic que tinc tot el que desitjo, però què collons és això que em demana algú a dins. Això que em crema. Aquesta necessitat de fugir.
Si fos un animal seria un llop o un cérvol. Si fos un arbre, un roure o un castanyer. Si fos una estació, una tardor de molts novembres. Un dia m'agradaria tenir una casa amb llenya i llar de foc i un riu a prop envoltat de fulles que haurien caigut no fa gaire i les miraria com qui mira el mar. Em fa por enamorar-me exageradament d'excepcions. M'agrada exageradament enamorar-me d'excepcions. Sé que tot penja d'un fil: l'amor més bonic. El cos sobre el cos. Els llavis sense llum. El que dic quan és fosc.
Miro la meva ombra quan torno caminant cap a casa de nit. Veig com desapareix per la dreta i apareix per l'esquerra. Ja fa uns quants anys que duc aquest abric beix, de caputxa d'esquimal, que vaig perdre ahir i avui l'he trobat en un bar. Al vespre el senyor del cine en sortir m'ha donat la cartera, i jo no sabia que me l'havia deixat al lavabo. No soc gaire conscient de les coses que perdo, però sí que les coses venen i se'n van.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
