Foto: Alyssa L. Miller
Sempre que pot la mamà treu un tema que va de mi de nits, explica que mai he sabut dormir, com si se’n pogués aprendre o vingués donat, i com les hi vaig fer passar –magres– i que de nits tota la vida he estat un malviure. Recorda que havia pensat a demanar una mà de maniquí a ca l’Augusta per fer-la passar per seva i no haver-se d’estar al costat del meu llit tanta estona absurda, perquè, al capdavall, mai m’acabava adormint i m’asseia al llit i deia, jo, mamà, és que no puc, no puc. De petita.
De no tan petita, devia tenir set o vuit anys, també, però sense mà, però sort que la nostra habitació era a tocar de la cuina i en deixaven el llum encès molta estona i la claror em feia la companyia que no em feia la mamà, perquè el protocol de mare de nena no tan petita ja no veu bé estar-se al costat del llit agafant mans.
Com que a catequesi ens feien confessar, un dia vaig dir al capellà, com a pecat, que no dormia. Per què no dormia. No ho sé, no puc dormir, no em ve la son i la mamà s’enfada perquè diu que ja no sap què fer. I llavors? Res, m’espero. I? Al cap de molta estona suposo que m’adormo, però quan ja estic enfadada i de vegades plorant i em llevo amb els ulls tibants. Com a pecat.
El mossèn em va dir que havia de resar molt. Que això era resar i resar.
Em sabia sobretot el parenostre i resava parenostre rere parenostre, perquè el que volia aconseguir era prou important per demanar-ho directament a Déu, però un dia vaig veure que pobra la marededéu i vaig començar a intercalar-hi avemaries. Un de cada. Al principi havia d’estar tan atenta que em desvetllava de fort que pensava, perquè encara no tenia mètode, i les vegades que acabava un parenostre i després en començava un altre i m’adonava al cap de no sé quants versos que ara tocava avemaria em sabia molt, molt de greu deixar-lo a mig dir i l’acabava. Em feia la sensació que no fer-ho seria una cosa que no agradaria gaire a Déu, però d’altra banda desballestava la sèrie, i això em feia sentir tan imperfecta que havia de concloure tant sí com no que, ben mirat, és millor dos que mig. No gens convençuda seguia resant.
Cap als deu anys ja tenia del tot apamada l’alternança, perquè malgrat que desconeixia què volia dir ans, sabia que el parenostre acabava amb ansdeslliureunosdequalsevolmalamén i després vindria l’avemaria. L’avemaria és més curt, com a prec, la qual cosa està bé, perquè tenia menys passatges per on perdre’m. Però acaba amb mort. No m’agradava gens mort. M’agradava tan poc que després de mortamén començava el parenostre següent com si arribés tard, molt ràpid, per esborrar mort i no tornar-hi a pensar més.
Al cap de sovint molta estona, quan semblava que em venia la son, em deia acabo. Si era en un parenostre anava molt bé, contenta perquè Déu em deslliurava de qualsevol mal. Però si era en un avemaria m’angoixava molt, no em podia posar a dormir amb mort. No hi havia altre remei que acabar l’avemaria i fer el parenostre, encara que fos molt ràpid, per tancar-ho bé i poder dormir. Si podia. Però, esclar, amb molt de compte de no començar la rogació mariana següent, perquè llavors: tot un altre cop. Per no morir mentre dormia.
@esierraserra
"Capsetes" és una secció en què Esperança Sierra viatja pels records de la infantesa de l’autora als anys vuitanta, a Terrassa, on el privilegi i la desesperació per incomprensió es troben. L’autora, amb sensibilitat i un humor no sempre subtil, recorda els seus anys de nena fràgil i construeix una crònica personal d’una infantesa massa adulta.
