Tinc un diumenge per a mi sola i me’l passo a casa. Covo la mandra al llit, menjo galetes de cacau sense gluten, marco amb creuetes les coses ja fetes de la llista de feines pendents. M’emprovo jerseis i em deixo posat el que més m’abraça.
El fred de fora m’empeny endins. Em faré una sopa de ceba i me la prendré a glops. Miraré una pel·lícula danesa per esbrinar què veu de mi la Sandra en aquesta cuinera que fuig de tot i es refugia en un poble nòrdic de mala mort.
Me n’aniria a nedar, hauria de fer-ho, però la pluja no ho vol. Recorro les estances del pis: el rebedor, la cuina, els llibres de ficció ordenats per autors al passadís. El blau del sostre i d’algunes parets. Els quadres de l’amiga que pinta optimisme.
M’assec al meu racó, sota la finestra de Providència. Quin cel tan emprenyat. Taco la pantalla amb les primeres paraules: tinc un diumenge per a mi sola i me’l passo aquí, a resguard de l’única intempèrie fàcil de combatre.
Estimar és un lloc, una cambra, un segon segona de planta quadrada. Potser soc, també, la casa on escric.
