Foto: Agel Alcantara
Un dels primers contes que em va remoure de veritat, d'aquella manera que et remouen les coses que et toquen endins, el vaig llegir a la revista Cavall Fort. No en sé l'autor, la nena que era jo no el devia retenir. El relat descrivia un dinar de Nadal com tants altres, amb torrons i taula parada i versos dalt del tamboret, i acabava dient que aquell havia estat el millor Nadal de tots. La raó i l'estocada arribaven a la frase final: "Encara hi era, l'avi".
Potser va ser llavors, quan era tan petita que la nostàlgia no m'hi cabia, que vaig començar a pensar en el dia de Nadal com una versió grotesca del joc de les cadires. Potser és des d'aleshores que no sé veure ni amb prismàtics la festa d'alegria que diu la cançó. Malgrat la màgia i les nadales, el 25 de desembre sempre m'he sentit una mica al marge i una mica trista. De què rieu, per què brindeu? M'arrauliria al costat del nen Jesús del poema, el que ens mira un moment a l'hora de les postres i després de mirar-nos arrenca a plorar.
De gener a desembre anem girant per oblidar que això nostre té data de caducitat, anem fent voltes a la rotllana com si el món no s'hagués d'acabar demà passat com a molt tard. I, de cop, s'atura la música. Tonto l'últim. Afanyem-nos a buscar lloc, a passar llista al voltant de la taula i a descobrir qui s'ha quedat sense poder seure. Per sort –un, dos, tres, salvats–, nosaltres encara hi som. L'alleujament es confon amb l'angoixa: tant tu com jo sabem però no volem saber que a tu o a mi ens poden eliminar a la pròxima ronda. Si no tens cadira, fora, que ens hem de tornar a moure i aquí enmig els expulsats fan nosa.
L'avi fa massa temps que va perdre la partida i sovint el joc de viure és més negre que blau. Però córrer en cercle pot ser divertit, si no et mareges i aprens a donar sentit a aquesta cursa estranya cap enlloc. I tampoc tenim res més que això. Per molts Nadals d'anar fent voltes, doncs.
"Coses així" és una secció d'articles d'Eva Piquer sobre les coses que (ens) passen.
