​Fer trampa

Em penedia d’aquell èxit de mentida, d’una victòria que no podia celebrar

Foto: Andrea Jofre


Recordo migdies d’estiu de fa molts anys. Seia a taula, d’esquena a la sala, i plantava piletes de cartes sobre un hule del color beix de tots els hules de llavors. Se sentia la tele de fons i amb la calor pesant de fora feia aquell silenci convingut de migdiada, un soroll blanc que se sent però no s’escolta i que deixa el cervell descansar. Tenia deu o onze anys i lligava bastos amb bastos i quatres amb quatres per fer passar l’estona de filla única de després de l’hora de dinar. Solitària.

Jo no sé si ho feien també els altres que jugaven a gastar temps fent solitaris, però de vegades feia trampa. Me’n feia a mi, que, sabent-ho, sentia un pessic agut a l’estómac i aclucava un ull fent una ganyota quan decidia moure una carta aquí o allà per poder continuar, per tenir l’opció d’acabar el joc. Però aplegava la pila de cartes i em penedia d’aquell èxit de mentida, d’una victòria que no podia celebrar.

Feia trampes petites, però de la taula amb hule beix en recordo això, i no cap altra cosa. Mentides innocents que no feien mal a ningú altre, que quedaven entre les cartes i una nena que el que volia era només, de tant en tant, esquivar un atzar antipàtic per així poder guanyar. Però fer trampa mai no funcionava, ni, segur, funcionarà.

Comentaris

    joancort3s Març 15, 2019 5:30 pm
    Jo era massa ximplet per fer-me trampes, però els migdies blancs i silenciosos, el tedi, calcat

Respon a joancort3s Cancel·la les respostes

Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...