Dia 12

Totes les històries d'amor tenen un inici


Les lleis de la geometria impedien que es trobessin. Recorrien rutes equidistants sense cap punt d’intersecció. Ella vivia lluny; ell vivia a prop. Ella tornava a prop; ell marxava lluny. Ella buscava un angle precís; ell difuminava una línia. I cap dels dos encara no sabia que ella construïa murs i ell els pintava. Ara tots tenen una explicació, és clar, diuen que es van trobar a causa de la Teoria del Caos, diuen que per l’Efecte Papallona: sí, allò de l’aleteig inicial de l’insecte que produeix canvis en les prediccions de l’oratge. Ningú no sap que en el seu cas no va ser per un aleteig, va ser per una brisa. Aquell dia feia fresca i ella només duia un xal verd de gasa per cobrir-se. Va entrar a la petita església buscant refugi i allí se’l va trobar, dalt de la bastida, acabant uns frescos. Totes les històries d’amor tenen un inici. Aquest va ser el seu i el recorden, encara que ella torni a ser lluny i ell continuï a prop i tots dos, sense saber-ho, per animar-se, acaben de fer cas al consell de les seves mares: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.



Dia 1


Avui m’han vingut unes ganes tremendes de veure humans. He sortit al balcó. Al pati de sota hi havia una dona que llegia asseguda en una cadira de metacrilat i, al del costat, un noi que inflava les rodes d’una bicicleta antiga. A la casa del davant, un vell mirava per la finestra. No m’ha vist i ha continuat mirant. En total, tres, tot un record, però no m’hi he volgut entretenir gaire perquè tot seguit he entès que no només els volia veure sinó també tocar-los, masegar-los, notar-ne la temperatura, l’olor. Sí, és això el que em passava: tenia ganes d’abraçar-los. Ja m’havien advertit que un excés de solitud comportava aquests rampells. Sabia que no podia sortir de casa i abraonar-me sobre qualsevol desconegut, encara que fos amb intencions cordials, així que m’he reprimit. La mare sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.


Dia 2


Hi havia un temps en què els conductors d’autobús mai no obrien la porta fora del punt de parada, un temps d’obediència i d’insensibilitat. En aquest punt concret, dibuixat a la vorera amb dues línies paral·leles, obrien les portes, deixaven que entrés la gent al vehicle, les tancaven, engegaven el motor i avançaven per aturar-se al semàfor: vermell. Tu ja podies córrer com una desesperada, amb la mà alçada, fins i tot picar-los el vidre, que no servia de res. Ningú no et veia, ningú no alertava al conductor que no engegués, ningú no feia res per a tu, una desconeguda. Si passaves dels quaranta, més desconeguda encara. L’autobús reprenia la marxa i tu et quedaves palplantada a la parada, esbufegant. Hauries volgut escridassar als qui no havien tingut la decència d’ajudar-te i al conductor que s’allunyava carrer enllà mentre tu t’empetities al seu retrovisor, però el que acabava rebent eres tu mateixa i la teva poca agilitat física per no haver aconseguit córrer una mica més. La mare sempre t’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.


Dia 3


Voldria superar el jo i diluir-me en el nosaltres, però, punyeta, com costa. No us penseu, ho intento molt fort. Em vaig repetint matí, tarda i vespre: soc una formiga insignificant en un univers inabastable, només tinc algun sentit si soc amb l’altre. Em llevo i m’adormo amb aquesta idea. Escolto les notícies, paro l’orella als del costat, telefono algú, i no paro de dir-me, ¿on és aquest altre? ¿Com el farem, aquest nosaltres? ¿Arribarà el dia en què em sentiré part del tot? Llegeixo com s’ho fan les formigues, les de debò. Elles tan obedients, tan sacrificades, tan ben dirigides. D’una en una no són res i entre totes conformen un cervell. Jo no podria. La del meu costat em passaria el gra de blat i jo ja no sabria què fer-ne. M’oblidaria de les instruccions, voldria passar-lo a la meva amiga situada en una altra corrua, les cames em flaquejarien. La mare sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.


Dia 4


Soc al quiròfan, la cara del metge em regalima per sobre mentre assaboreixo l’anestèsia. Ja no veig res i sento com amb una serra fina em retalla la tapa del crani. Xerric-xerrac. Quan m’obre el cap, noto una mica de corrent d’aire. El metge crida al seu ajudant:

–Mira.

–Què és, aquesta taca negra?

–El trauma.

–Extirpem?

–Extirpem.

I entre els dos, empenyent fort, me’l treuen amb unes pinces. Ja està. Adeu insults, abusos, memòria, jo. Alliberada per sempre. Passaran quinze dies i podré fer vida normal. Si estigués més en forma, només me’n caldrien tres. La mare sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.


Dia 5


Endevina, endevinalla… si abans d’ahir fos el Dia Internacional de la Paraula; ahir, el Dia del Dietista-Nutricionista; en quatre, ens plantéssim al Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí i, l’endemà fos el Dia Internacional de la Seguretat de la Informació, ¿quin dia seria avui? Atenció: encara queden dies sense Dia. Per a una d’aquestes jornades que només són recordades pels qui celebren el seu humil aniversari, proposo el Dia dels Qui Mirem de Tirar Endavant amb el Nostre Dia a Dia sense Majúscules ni Cofoismes de Pa Sucat amb Oli. A l’espera que la petició sigui requerida, he buscat el dia dedicat a la meva assignatura pendent. Existeix. 6 d’abril: Dia Internacional de l’Exercici Físic, i és que la mare sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.

(Resultat de l’endevinalla: a la propera entrada del diari)


Dia 6


Abans que me n’oblidi. Resultat de l’endevinalla del dia anterior: 25N. Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència en contra de la Dona. (Minut de silenci reflexiu per a totes nosaltres).

Diuen que a la vida has d’haver plantat un arbre, haver tingut un fill i haver escrit un llibre. Ella en va plantar quatre, en va tenir un parell, n’ha escrit una vintena. Després va continuar tota decidida a mantenir els verbs ben àlgids: va plantar al seu home, va tenir un parell d’amants, ho va escriure al diari. Si t’hi poses, la felicitat es multiplica. Més endavant, per mantenir els verbs, va fer flexions i estiraments, i potser la felicitat, no, però sí que se li van multiplicar les endorfines. La seva mare també sempre li ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.


Dia 7


Que existeixi la llum.

I la llum va existir. 

M’agrada rellegir el Gènesi, sobretot aquest trosset del principi. Diguéssim que just fins al verset 26. Déu va fent, tot satisfet: crea el firmament, ordena les aigües, s’inventa el sol per limitar la nit, però aleshores, no se sap per quins set sous, el cinquè dia l’espifia. Va i ens crea a nosaltres –a no-sal-tres!– i ens diu:

Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra.

Multipliqueu-vos? Domineu la terra? Sotmeteu les bestioles? What??? Ens hauria d’haver dit:

–Això que veieu aquí, ni tocar-ho, que encara ho fareu malbé.

És clar que, amb el tema de la poma, vam ser nosaltres els qui ho vam portar tot pel pedregar.

Ben mirat, pitjor seria que la llum no existís i que no hi hagués el firmament ni les aigües ni la nit ni nosaltres per disfrutar-ho. D’acord, deixo de desvariejar. La mare sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.


Dia 8


Jo no vull salvar el català, vull que el català em salvi a mi i que sigui alt, fornit, un morenàs i, no fos cas que se m’acusi de cosificar-lo, també vull que sigui enginyós, simpàtic i alegre. Tampoc no cal que vagi amb una armadura estil Sant Jordi. Aquí no hi ha cap drac real. De metafòric, tots els que vulgueu. Vull que em salvi dels meus mals humors, del mal rotllo, de l’avorriment i, a canvi, jo, com a catalana hetero, el salvaré del mateix i la farem tan grossa i íntima com per no explicar-vos-ho, però que us ho imagineu. Espero que el català no estigui en vies de desaparició tal com diuen, però he de reconèixer que cada cop és més difícil de trobar-lo. Deu ser que em faig gran. La mare sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.


Dia 9


Avui m’he elevat. He pujat amunt, amunt, amunt i he aconseguit una bona perspectiva històrica. Des de dalt, he vist una línia que anava de l’any 1000 fins a l’actualitat. En els primers trams era marronosa; a l’altura de la Revolució Industrial, es tornava negra, i més cap aquí, lluïa tota brillant. Mecatxis. Ja hi som! La contaminació lumínica, he pensat, però després m’he adonat que era la llum del quiròfan que salvava una vida, la de l’escola que alfabetitzava unes criatures, la del laboratori que investigava vacunes i m’he dit que, ben mirat, no està tan malament que ens hagi tocat aquest temps. Alegrem-nos, contemporanis! Després he baixat i m’he posat tota apocalíptica altre cop. Quan he tornat a remugar, que si el capitalisme, que si el canvi climàtic, que si els plàstics, encara em feien mal els braços de l’aleteig d’ascens. La mare sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.


Dia 10


M’invento un joc de serendipitat (paraula horripilant, sí). Tanco els ulls. Palpo la biblioteca de casa. Agafo tres llibres a l’atzar. Obro els ulls. Són La universitat de la vida, de Rob Riemen; Una temporada para silbar, d’Ivan Doig i Musclos per sopar, de Birgit Vanderbeke. En llegeixo les terceres frases de la primera pàgina. Podrien haver estat les cinquenes de la segona, les vuitenes de la vintena…, però, no: són les terceres de la primera. Em surt: “La meva escola va ser la universitat de la vida”, “Ese café acre de papá, tan cargado que casi andaba, y que él bebía a sorbos después de la cena para dormir después, sereno como una esfinge”, “Ho hem dit alguna vegada, però no era ni un mal averany ni una coincidència”. Ordeno, tradueixo i reescric: “El pare sempre es prenia aquell cafè tan carregat que gairebé caminava. Ho feia havent sopat per adormir-se tot seguit, serè com una esfinx. Ho he dit alguna vegada, però això no era ni un mal averany ni una coincidència. La meva escola va ser la universitat de la vida”. La mare sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.


Dia 11


Estreno ulleres i, des de fa una setmana, estic convençuda que conec tothom amb qui em creuo pel carrer. Són bifocals i tenen aquesta particularitat de tornar-me popular. La meva amiga diu que el que passa és que he de reclamar a l’òptica perquè no hi guipo bé. També hi ajuden les mascaretes, que ens despisten amb el qui és qui. Jo, per si de cas, no vull quedar com una antipàtica i, per ara, saludo a tort i a dret. Ho faig amb un Ei!, amb un Tot bé?, amb un Hola, que tampoc no em comprometen gaire. La gent sempre, sempre, sempre em torna la salutació: Ei!, Bé i tu?, Hola! Val a dir que arribo a casa una mica esgotada de tant d’èxit social. Hi ha qui augmenta els seguidors de les xarxes en temps rècord, jo puc presumir de l’increment exponencial del meu número de saludats. I tot per unes ulleres. No m’han calgut tecnologies sofisticades, per trobar gent, ni seguir el consell de la mare, que sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.

Nou comentari

Les feines dels nens d'abans
14 fotografies que mostren l'explotació infantil que patien infants a principis del segle XX
Més entrades...