Foto: Pedro Sandrini
En un món que només entén el moviment en càmera ràpida, demanar-li a algú que pari és quasi una missió impossible. No sé si és que no en sabem, o potser només és pensar-ho i notar com ens arriba la por. Fa un respecte de cementiri imaginar que no tenim gran cosa a fer.
Invisible als ulls, una minúscula amenaça ens assenyala la nostra vulnerabilitat. Acostumats a creure'ns sempre els guanyadors, a treure pit ràpidament de les victòries, no volem entendre que hi ha moments en aquesta vida que cal recollir-nos, i procurar cuidar el nostre veïnat fent una cosa molt senzilla: tenint cura de nosaltres. La derrota també és una opció, i ningú vol ser-ne conscient.
Confinats en l'esplanada de la senzillesa, haurem de recordar-nos en veu baixa que allò que construeix un poble és la seva solidaritat, també cap endins. Un acte tan pedrolià i humil com quedar-se a casa ens pot salvar d'un desastre mil vegades anunciat. Fem de l'honestedat la nostra ensenya col·lectiva, un senyal d'intel·ligència, una pausa, un camí.
"Qui sap si la tendresa" és una secció del cantautor Cesk Freixas, qui sap si prou tendra.
