Paraules així

I avui m'obligo a recordar més sovint els dona'm-la-mà-i-caminem-agafats

Cristina Losantos
Cristina Losantos

Que una mestra de parvulari em digués davant de tota la classe “ets la persona més mal educada del món” em va costar no sé quantes sessions de psicòloga quaranta anys després. Ni revivint l’episodi per escrit el vaig acabar de pair. Que el meu cosí em deixés anar, aquella tarda d’agost a la platja gran, “la Merche et dona mil voltes” encara em remou la panxa ara. Ell i la seva sinceritat adolescent van córrer cap a l’aigua i el que quedava de mi es va enfonsar damunt la tovallola verda, amb l’autoestima a l’Antàrtida.
 
Quan ja m’havia fet gran i donava classes a la facultat, l’A. em va etzibar al seu despatx un “ets tan perfecta que fas fàstic” que em va partir pel mig, ja veus quin elogi més enverinat. Aquell dia vaig sentir que la carrera acadèmica no m’estimava prou, i al cap d’un parell de mesos vaig renunciar –amb una altra excusa– a la plaça com a professora de gèneres d’opinió, una de les millors assignatures de periodisme. A canvi vaig escriure una novel·la en què un personatge etziba a la narradora, a la pàgina 81, un ets-tan-perfecta-que-fas-fàstic que la parteix pel mig.
 
Però hi ha hagut més dies i més frases. Una vigília de Sant Jordi em vas regalar un “dona’m la mà i caminem agafats i vigilem de no caure”: m’ho vaig creure tant que gairebé se’m va fondre la por. I tres dies abans de Nadal, vaig rebre un “t’ensenyaré si cal les portes de l’infern però no deixaré que t’hi quedis”: et ben asseguro que durant un instant em vaig saber salvada.
 
I avui m’obligo a recordar més sovint els dona’m-la-mà-i-caminem-agafats, perquè són paraules així les que em faran surar quan l’univers sencer s’enfonsi tant com jo mateixa en aquella tovallola verda que va tenir una segona vida en forma de draps: s’aprofitava tot, a casa dels pares. Dona’m la mà i caminem agafats, amor, que tocarem el cel amb els palmells i només serem petons i menysprearem l’infern com si no fos ni una llegenda urbana.
 

Eva Piquer

Comentaris

    Anònim Març 21, 2017 11:24 pm
    Quines cartes d'amor tant maques! Sempre podreu anar agafats de la mà, sempre el tindràs al costat encara q no el vegis !
    Uska Març 22, 2017 8:14 am
    M'agrada tant aquest escriure teu, tan des de dins que m'hi retrobo... Gràcies, mil gràcies Eva Piquer Muacs
    Cristina Simon i Mencion Març 22, 2017 8:29 am
    Un escrit preciós Eva, com sempre!!! M' ha emocionat, novament, la teva dolçor i delicadesa a cada mot. Però m' ha colpit recordar, un altre cop, com els veritables amos de les pors i del dolor, sempre intenten projectar-les ferint els altres. Només ens queda una opció: ajupir-nos un instant, per esquivar el cop ... i alçar-nos amb un sonriure. Una abraçada!!! I no deixis mai d' escriure.
    Anònim Març 22, 2017 8:47 am
    Gràcies Eva pel teu escrit. Es molt més fàcil recordar les coses que ens han fet mal que les que les ens han fet feliços! A partir d'avui intentaré pensar que pot ser algú em vulgui donar la mà!
    Sílvia Portell Març 22, 2017 8:27 pm
    Parles de tu o de mi, Eva? M'ha encantat el text. Gràcies, moltes gràcies per escriure'l. Moltíssimes gràcies.
    Emilia Martinez Març 23, 2017 12:15 am
    Els teus escrits són com un analgèsic per la meva ànima! Gràcies.
    M.C. Març 24, 2017 12:43 pm
    Què bé saps transmetre sentiments, pors i dolor que he sentit i sento. Precioses, emotives, doloroses i esperançadores paraules. Gràcies Eva pels teus escrits.
    Anònim Març 24, 2017 10:16 pm
    El gran poder de les paraules sobre les persones. Un "se me'n fot" em va trencar, encara fa mal recordar-ho. Sort que altres "dona'm la mà" ajuden a tornar a confiar en les PERSONES. Gràcies per posar lletra als sentiments.
    Carme Cabezali Març 28, 2017 6:02 pm
    M'ha encantat el tex. Quanta força tenen les paraules! Per fortuna son mes els que donen la mà, que els que et deixen enfonsat damunt la tovallola. Mil gràcies
    glòria olivella Març 29, 2017 10:23 am
    Reconec que sóc xafardera: la primera condemna la recordava i clickant l'he reviscuda. I la pàgina 81 la tinc oberta aquí al meu costat . Ahir vaig anar a buscar-te a la biblioteca del meu poble i la victòria m'espera. Sé que serà diferent. Recorda, Eva, el caminar agafats i oblida els draps verds.
    glòria olivella Abril 3, 2017 1:11 pm
    Eva, ja t'estic rellegint. Del Ets-tan-perfecte-que-fas-fàstic (no m'havies enganyat) vaig passar a la pàgina 9 i de la 9 a la 189. Però com que t'he devorat, ara hi torno i encara m'agrades més. Visca la Victòria, visca la mare que la va parir i visca la lluna del parc amb coixins de fulles seques.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...