Vaig sortir de la consulta amb el plor encallat endins, més morta que viva. El doctor Barahona s’havia mirat la radiografia de la sella turca i se m’havia tret de sobre: tens un tumor al cap, això ja no és feina meva, canvia d’especialista. Sempre abans m’havia acompanyat al metge la mare, però aquella semblava una visita de tràmit i hi havia anat sola. Tenia setze anys i m’estava morint al mig de la plaça Molina.
L’espiral de proves mèdiques que va venir a continuació va incloure un parell de TAC’s cranials que devien contribuir a elevar la dosi de radiació acumulada fins a prop del nivell màxim que podem suportar. Als nens de la meva generació, els pediatres ens feien passar estones llargues rere la pantalla de raigs ics com si fossin innocus. Qualsevol dia cauré fulminada després d’una mamografia perquè el cos haurà dit prou.
La cacera del diagnòstic va resultar infructuosa, i a fe que s’hi van escarrassar. Fins i tot em van mirar els cromosomes per descartar que en realitat fos un home. Ara sé que hi ha persones en què els gens no coincideixen amb l’aparença externa, també sé que els murs entre gèneres s’estan intentant enderrocar, i ho celebro, però llavors vaig pensar que havien perdut el nord i que m’estaven marejant per corroborar una evidència.
A falta d’una malaltia amb nom i cognoms que em poguessin adjudicar, es va imposar el seny. Van optar per deixar-me estar i confiar que el temps acabaria arreglant uns desajustos hormonals que, de fet, tenien molts números de ser propis de l’edat.
Avui pensava dir al meu fill adolescent que anés ell sol al metge, però al final m’ha semblat que tampoc em costava tant acompanyar-lo, no fos cas.
1
0
