Foto: Lorenzoclick
Prou. Ho hauries de dir. Així, directe, sense donar-hi més tombs.
Perquè dins teu hi ha algú que t’avisa: a la mínima que alguna cosa no funciona bé, s’embala i a corre-cuita fa sonar totes les alarmes.
Et protegeixen. Perquè allò que ets –que mai has sabut definir-ho– no prengui mal. Ni s’hagi de disfressar gaire, que les màscares pesen i t’acaben desdibuixant. Si t’empasses les raons que voldries pronunciar, se’t fa un nus a la gola. I és massa feixuc viure entre coses a mig dir i silencis obligats.
Tot d’una t’obres. Amb un dit alces l’interruptor. Que fàcil, és només un gest, per què no ho has fet abans, et demanaràs. Una paraula prima s’escapa dels llavis. I darrere seu, una altra. I una altra. Respires. T’omples d’aire. I et buides de pors i manies i bestieses. Ets lliure.
Sort en tens, d’aquests timbres que sonen de tant en tant a favor teu.
