Silenci, s’espera

Hi ha un cartell de silenci que ningú obeeix. Un sisplau-desconnecteu-els-telèfons-mòbils que tampoc. Una litografia d’en Subirachs, la 351 de 400, comparteix paret amb un foli enganxat amb cel·lo que convida els pacients a passar per secretaria per signar un consentiment, com si fos possible dir m’ho he repensat i no vull que em toqueu. Un rectangle verd amb un home blanc que corre i una fletxa fa venir ganes de fugir d’aquí, com si fos possible enfilar la sortida d’emergència i adéu.
 
Si està embarassada, comuniqui-ho al personal sanitari abans de l’exploració. De petita, una advertència similar t’atabalava. “Si está usted embarazada o cree que pudiera estarlo”, deia. I tu entraves a fer-te la radiografia de l’esquena prescrita pel doctor Latorre pensant com devia ser allò de creure que pots estar embarassada però potser no. Pudiera, pretèrit imperfet del subjuntiu. Quatre dècades i quatre fills després, t’atabala més la dosi de radiació que acumula el teu cos amb tantes proves mèdiques com t’han arribat a fer. En deus estar acumulant ara mateix: tens a dos pams una bossa de plàstic amb un “dosímetre d’àrea” que mesura –suposes– els raigs X de l’ambient.
 
Dues files de nou cadires i una de set. A terra, rajoles de quaranta per quaranta d’un gris esquitxat a prova de trepitjades. Un megàfon invasiu va cridant els malalts pel nom. El temps s’atura i s’eixampla a la vegada, en una sala d’espera. La vida està en stand by. L’aire condicionat t’encongeix, però el fred de debò va per dins. Aquest dimecres d’estiu voldries tornar a ser petita, voldries que això fos només un control rutinari de l’escoliosi. Voldries abandonar l’hospital refugiada en la mà de la mare i que, a fora, us rebés el sol.