Per a tu, Dolores, per a tu

Ja de joveneta semblava una senyora gran a les fotos que hi havia per casa

Foto: A. Cidada


La Dolores era una amiga de la infància de ma mare. Venia per casa sovint a les tardes i xerrava amb frases lànguides mentre ma mare l’escoltava i li feia que sí amb el cap. La Dolores era apocada. Ja de menudeta ho era, m’ho havia explicat ma mare quan vaig ser prou gran. Tenia seixanta-i-pico anys i sempre, sempre havia dut el mateix pentinat. Sempre mitja meleneta i serrell, tot allisat amb assecador. La ratlla al mig. Encara a dia d’avui. Ja de joveneta semblava una senyora gran a les fotos que hi havia per casa on apareixia ella amb ma mare. Era primeta, blanca de pell, d’aquelles persones que se’ls transparenten les venes. Sempre anava en falda o vestit i se l’embotonava fins a l’últim botó del coll.

Que l’home l’enganyava era de domini públic, però ves, ella preferia això a separar-se perquè ho trobava més digne, que no pas no tenir home. A vegades les escoltava des de darrere la porta, elles s’estaven a la cuina, fent lo caferet. La Dolores feia aquella cosa que fa ràbia i entendreix a la vegada: era molt evident que caçava frases de psicologia barata al vol i les feia seves. La seva preferida la devia haver llegit al consultori sentimental del Lecturas: “Ell se’n va al llit amb altres, però amb qui es vol despertar als matins és amb mi”. El mal va ser quan ell un dia va decidir que ja no volia ni despertar-se amb la Dolores.

–I ara va dient que soc una frígida, Montse.

–Però això fa anys que ho diu, Dolores.

–Però deixar-me li dona la raó. Suficientment frígida com per deixar-me, entens?

–Mira, Dolores, fill, que no ho veus que era un tros de bèstia? Si se n’ha anat, millor!

–Va dient que era una rància estèril, que l’he fet tan i tan infeliç i que ara es mereix fer el que vulgue! Com si no ho hagués fet fins ara! –Ma mare anava fent que sí amb el cap.– Però el pitjor és que és veritat. I ara que ell no hi és, jo per a qui cuinaré, si tampoc he sigut capaç de tenir cap fill?

–Pos per a tu, Dolores, per a tu! Compra’t roba, ves a la perruqueria, allarga’t un dia a Vallderoures a sopar amb amigues, vols?

–Per què? Perquè l’home m’haigue deixat haig de començar a fer tot de coses que no he fet mai? No, Montse, no. Jo soc així, sempre ho he sigut. Per què haig de canviar res, ara que no tinc home?

Avui l’he vista, la Dolores, vestida amb l’uniforme de la desídia, lluint el pentinat de la infantesa: passejava la dignitat pels carrers del poble.
 

Comentaris

    Ángeles Abril 20, 2021 12:29 pm
    Un molt bon relat
      Tia misèria Abril 21, 2021 5:31 pm
      Brutal! Un bon exemple de com una imatge casolana pot destil-lar la tragèdia d'una societat androcentrista. Gràcies!
        Montse Roig Abril 22, 2021 1:13 pm
        Molt bon relat, Maria. Ens teens massa ben acostumats.. Al menys que la rutina i el puritanisme no ens deixi caure en ser una Dolores més del panorama veïnal.
    Alfons Abril 20, 2021 3:25 pm
    No m'agrada això de l'uniforme de la desídia, no li cal aparentar el que no és.
    Dolors Tenas Abril 20, 2021 5:00 pm
    Molt bon relat, una dona de costums fixes, la Dolores... està molt ben escrit, sense paraules rebuscades, molt natural, com m’agrada a mi. Gràcies per aquest regal!

Respon a Ángeles Cancel·la les respostes

Foto: Universitat de Barcelona
Schubert i Txaikovski al Paranimf
L'Orquestra de la UB ofereix el concert inaugural del Cicle de Música a la Universitat
Més entrades...
Hem sobreviscut
14 fotografies de dones fortes i valentes que han superat el càncer de mama
Més entrades...