Va de debò?

Il·lustració: Cristina Losantos

Cal haver-te sentit estrangera dins la teva pàtria; cal haver passat per “provinciana” durant molt de temps, quan pretenies parlar a les assemblees universitàries d’ara farà deu anys; cal haver-te llençat a llegir els teus gairebé d’amagat, com en un ritu; cal no haver-se amollat mai davant dels interessos dels pedants, aquests que, com diu el meu pare, sempre van amb el nas enlaire; cal haver anat una mica pel món i sentir-te com els jueus sense ser-ne, haver explicat amb obstinat cansament allò de “sóc catalana i això vol dir...”; cal tot això, i moltes altres coses, latents però indefugibles, perquè desitgi, bojament, que els canvis d’ara vagin de debò, que la Generalitat no sigui descafeïnada com temen alguns, que la reculada passi a ésser nostàlgia per als qui temen la nostra llibertat... 

Cal haver penetrat la veritat dels ulls sense fons de tants i tants exiliats; cal haver-te remuntat amb ells, dins del seu passat, quan, gairebé com ara, creien que el futur seria d’ells; cal haver sentit durant vespres sencers la remor de les seves veus quan, explicant la seva vida privada, et referien el trencaclosques perdut dels somnis col·lectius; cal pensar en els que han mort i en els que sobreviuen encara, en els que ens ho han fet possible, en els que, gairebé muts, ens han ajudat a guanyar la paraula; cal tot això, doncs, perquè cridis que sí, que ara sí, que no retornin els anys de la por gelada, que callin, que no matin, que se’n vagin, caram!, aquests talps que tenen por a la llibertat... 

Per això, encara que hi ha coses que no m’agraden; encara que només homes, de moment, han de regir els meus destins de dona; encara que entre nosaltres també n’hi ha que matarien sa mare per un bri de poder; encara que la condició humana ens arrossegarà altra vegada cap a la decepció, penso que tant se val, que prefereixo la decepció del no-res, car per a decebre’t també et cal l’esperança, penso, doncs, que voldria que fos l’hora de nitiva per a reconstruir-nos a nosaltres mateixos des del nostre entorn. 

Simplement, vull començar a ésser catalana sense haver-ho de dir a cada moment, que formi part de la meva pigmentació. Vull començar a ésser de la meva terra d’una manera tan plena que el salt per a sentir-me ciutadana del món sigui un salt tranquil, ple de serenitat. Com diu l’Antígona de l’Espriu: “Que la maledicció s’acabi en nosaltres i que el poble, oblidant el que el divideix, pugui començar a treballar.” 

Si no és així, més val que pleguem veles...