Va haver-hi un accident a l’AP7 (això ja és més norma que notícia) que va provocar llargues cues en un dels dos sentits de la marxa i, relatava la periodista, en l’altre sentit, per culpa de l’efecte badoc, també. Sembla un acudit de l’Eugenio.
Em va fer gràcia que aquest efecte tingués un nom tan explícit i verdader: badoc. Un pensament em va portar a l’altre i vaig acabar recordant un nòvio que vaig tenir de joveneta que confonia ser culte amb ser pedant i acumulava tot d’informacions que deixava anar pràcticament sense context. Era d’aquell tipus de persones que posa un concepte sobre la taula i et diu ¿Saps?; un terme que amaga un concepte que pel que sigui, representa que hauries de saber si et consideres una persona mitjanament culta, com posant-te el llindar del tu a tu en la conversa. Ep, espera, saps que és l’efecte McNamaraa*, oi? Podem continuar parlant, oi?
Era guapo, molt guapo, això no es pot negar. Uns ulls turquesa i unes faccions més simètriques que les torres del pont d’Amposta. Ell ara aquí diria que compte amb l’efecte Halo (segons el qual si una persona et sembla atractiva, assumeixes que també és intel·ligent, generosa, amable i que fa bona oloreta). I es cultivava el cos, a més de la ment, per descomptat que sí. Durant una temporada se li va posar entre cella i cella que volia un cos com el de Brad Pitt. Jo em conformava amb una cosa moooooolt més relaxada (també de cos i de ment) però ell no ho feia per mi, esclar, ho feia per ell: perseguia una perfecció que no demanava ningú, com si volgués convertir-se en idea abans que en persona. I es pesava quantitats exactes d’aliments i feia divisions per clavar proporcions de vegetals, proteïnes i carbohidrats a cada menjada, que tenia cronometrada cada tres hores.
Si algú espera que ho facis bé, ho faràs millor (efecte Pigmalió). I això, suposava jo, era el que ell volia estimular en mi, perquè a la seva manera, crec que m’estimava; que ho fes tot millor perquè ell així ho esperava. No era pas un noi simple o planer, ben al contrari, tot semblava tenir un propòsit i un sentit claríssim dins del seu cap, sense ser maquiavèlic. És només que d’alguna manera, semblava que no ho podia evitar: enumerar tot el que sabia era una pulsió que li venia d’algun plec del cervell.
El cas és que jo no vaig arribar a retenir mai tanta acumulació de dates, teories, noms de grups de música i de cançons i anys en què es van llançar els àlbums. Com més temps passava al seu costat, més m’allunyava de l’efecte Dunning-Kruger (com menys en saps d’un tema, més et penses que en saps) i a la vegada, més se m’engrandia la síndrome de la impostora. ¿Vaig aprendre coses? No diré que no. ¿Vaig ser feliç? A estones sí i d’altres, diré que angoixada.
Estava cantat: al final aquella història es va acabar, provocant un posterior efecte Coolidge**. I mira, potser tot plegat s’aproximava a una metàfora de l’accident del principi. Ell, tan ple de cites i referències, generava un efecte badoc constant: jo mirant-lo encuriosida, mig fascinada per tot el que sabia al principi, mentre per dins se m’embussava el criteri propi, pendent d’estar a l’altura del seu espectacle intel·lectual. Fins que et mires al retrovisor i veus que no ets més enllà d’on eres fa estona.
*Obsessionar-se amb les dades fàcils de mesurar i ignorar tot el que és important però intangible.
**Desig sexual revifat davant de noves parelles.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
