De tota aquella època en conservo una tassa. Totes les altres tasses i gots i plats, copes i vianda es devien perdre o trencar o simplement les vaig deixar abandonades. De totes les coses que em pensava que conservaria per sempre, una tassa. Blanca amb piquets negres. Tenia originalment una bessona, negra amb piquets blancs, que un dia, això ho recordo, quan has de fer veure que no et sap greu, que no, de debò no passa res, quan a algú li va caure a terra i adeu; i l’altra es va quedar sola fent camí. Me les havia regalat ma mare una nit de Nadal. Deu fer quinze anys. I de totes les coses que em pensava que conservaria per sempre, una tassa. Ni la prestatgeria en forma d’escala plegable metàl·lica blanca que tant m’agradava, ni l’espill vertical, ni la tauleta de centre elevable per sopar, ni la taula alta amb els tamborets per dinar, ni el moble de tele, ni els prestatges, ni el minirentaplats perquè no en cabia cap de més gros en aquella cuineta de joguina en aquell àtic diminut, una tassa.
Res tenia gaire valor, pràcticament tot era de l’Ikea o de segona mà, però ho havia escollit minuciosament, al meu únic gust, i tot encabit en aquell espai minúscul que durant bastants anys va ser casa meva. Moltes de les coses les havia muntades jo, d’altres, me les havia vingut a muntar la meva amiga Marina, que deia que li servia de teràpia antiestrès, muntar mobles. I les converses mentrestant, suposo que també. A temporades, la Marina també venia a les nou de la nit puntual a injectar-me les hormones per als tractaments de reproducció assistida perquè a mi em feia cosa punxar-me d’aquella manera, sense autoinjector. I en acabat ens fèiem una foto a l’espill, jo encara amb el cotonet pressionant la zona, fent el signe de victòria per si acabava a bon port tanta agulla.
Ni la roba de llit, ni les tovalloles, pràcticament cap samarreta preferida d’aquell moment ha perdurat. Em vaig endur alguna planta, que es va morir poc després. Vaig entaforar tot el que em va cabre en un cotxe menut el dia abans del confinament. I el que no, allà es va quedar sense més pena ni glòria. Tancava la porta a correcuita a pràcticament una dècada de la meva vida. La dècada en què vaig viure sola i que, d’alguna manera, com a qualsevol que la passi, suposo, t’ajuda a construir-te, a modelar-te, a dissenyar-te, com qui tria mobles i enllesteix racons.
No és greu, no gens. Avui hi he pensat, en veure la tassa, que he fet un viatge sideral a altres vides, i potser d’allò, d’aquell moment, d’aquella jo, només en quedi la música que encara escolto de tant en tant. I aquesta tassa, que avui fa el cafè amb mi i, afortunadament, no parla.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
