La nostàlgia és tova com un nadó, una colònia que han deixat de vendre, i és legítim, sentir-la, recrear-s’hi i per què no, celebrar-la. Una mica això és el que vaig fer fa uns dies, que el meu poble va celebrar una festa per commemorar la concessió del títol de ciutat a principis del segle XX i tothom, un any més, es va tornar a vestir com els seus avantpassats i deixar-se veure pels carrers per reviure la vida d’uns temps més simples, més humils, qui sap si també més de veritat. En això consisteix la nostàlgia, suposo, a idolatrar el passat.
Parlo d’Amposta; vaig néixer i créixer en aquell rogle vora el riu. La meua família és d’allà. Hi tenen records des que tenen memòria, i jo també. Em parlen de com eren els carrers fa cinquanta anys, quines cases hi havia en tal lloc i en tal altre abans que una gestió urbanística de dubtosa qualitat permetés que es convertissin en blocs de pisos horribles i coses així.
Ara ja no hi visc. Visc a prop, en un altre poble del Delta. I durant molts anys vaig viure a Barcelona, ciutat de pressa i de distància, de veïns sense nom i de carrers sense ànima. Però sempre més seré d’aquelles que diuen soc de tal lloc però visc a tal altre. L’indret que t’acull la infància el dus impregnat a la identitat. Respons al nom del teu poble. Tots els carrers del meu poble els he passejat vegades, uns desenes, d’altres milers de vegades i un bon grapat de racons duen associat un record: una confessió, una declaració d’amor, un comiat, un desengany, una besada, un secret, una cosa que no hauries d’haver vist, una abraçada, un conversa, una burla, una cigarreta a mitges, una olor que recordes haver sentit un dia fa vint anys, fa trenta anys, en aquell xamfrà orientat al sud-oest, al sol ponent de la tarda.
Tornava de nit d’adolescent per aquells carrers quan encara no existien els mòbils i la manera més segura de dormir tranquil·la ma mare era preguntar-me si m’acompanyaria algú a casa, i de qui era fill i si se’n podia refiar. Carrers amb els seus portals que ara quasi mai camino però que han estat l’escenari d’anar-me fent gran. I camins d’aigua, ramificacions del poble, venes que et duen a esplanades de colors canviants, espectacles de moixons a quatre passes, a tres minuts en bici, i aquell aroma d’arròs, el brunzit dels mosquits avisant-te que era l’hora d’anar tirant cap a casa a sopar.
No és només que caminem durant tres dies donant voltes als mateixos quatre carrers del centre, abillats amb faldes fins als peus, toqueta i monya, les dones, pantalons de bombatxo, espardenyes i boina, els homes, sentint rondalles de fons com una veu immarcescible. No. És que a cada cantonada d’aquells carrerons qui més qui menys hi ha viscut un “sempre m’has agradat i em temo que no hi podrem fer res” murmurat amb els ulls baixos, “ara què haig de fer quan te trobe” i un “qui serem d’aquí a vint anys”, ara que els vint anys han passat com un glop d’aigua.
I la nostàlgia s’asseu, discreta i rotunda, al replà d’una finestra oberta d’una casa buida, i es queda a mirar-nos passejar, de segle en segle, agafats del braç com festejos d’antes, pels carrers del poble, si som d’un lloc, fent equilibris sobre el nostre fil d’Ariadna.
