La nostàlgia és tova com un nadó, una colònia que han deixat de vendre, i és legítim, sentir-la, recrear-s’hi i per què no, celebrar-la. Una mica això és el que vaig fer fa uns dies, que el meu poble va celebrar una festa per commemorar la concessió del títol de ciutat a principis del segle XX i tothom, un any més, es va tornar a vestir com els seus avantpassats i deixar-se veure pels carrers per reviure la vida d’uns temps més simples, més humils, qui sap si també més de veritat. En això consisteix la nostàlgia, suposo, a idolatrar el passat.
Parlo d’Amposta; vaig néixer i créixer en aquell rogle vora el riu. La meua família és d’allà. Hi tenen records des que tenen memòria, i jo també. Em parlen de com eren els carrers fa cinquanta anys, quines cases hi havia en tal lloc i en tal altre abans que una gestió urbanística de dubtosa qualitat permetés que es convertissin en blocs de pisos horribles i coses així.
Ara ja no hi visc. Visc a prop, en un altre poble del Delta. I durant molts anys vaig viure a Barcelona, ciutat de pressa i de distància, de veïns sense nom i de carrers sense ànima. Però sempre més seré d’aquelles que diuen soc de tal lloc però visc a tal altre. L’indret que t’acull la infància el dus impregnat a la identitat. Respons al nom del teu poble. Tots els carrers del meu poble els he passejat vegades, uns desenes, d’altres milers de vegades i un bon grapat de racons duen associat un record: una confessió, una declaració d’amor, un comiat, un desengany, una besada, un secret, una cosa que no hauries d’haver vist, una abraçada, un conversa, una burla, una cigarreta a mitges, una olor que recordes haver sentit un dia fa vint anys, fa trenta anys, en aquell xamfrà orientat al sud-oest, al sol ponent de la tarda.
Tornava de nit d’adolescent per aquells carrers quan encara no existien els mòbils i la manera més segura de dormir tranquil·la ma mare era preguntar-me si m’acompanyaria algú a casa, i de qui era fill i si se’n podia refiar. Carrers amb els seus portals que ara quasi mai camino però que han estat l’escenari d’anar-me fent gran. I camins d’aigua, ramificacions del poble, venes que et duen a esplanades de colors canviants, espectacles de moixons a quatre passes, a tres minuts en bici, i aquell aroma d’arròs, el brunzit dels mosquits avisant-te que era l’hora d’anar tirant cap a casa a sopar.
No és només que caminem durant tres dies donant voltes als mateixos quatre carrers del centre, abillats amb faldes fins als peus, toqueta i monya, les dones, pantalons de bombatxo, espardenyes i boina, els homes, sentint rondalles de fons com una veu immarcescible. No. És que a cada cantonada d’aquells carrerons qui més qui menys hi ha viscut un “sempre m’has agradat i em temo que no hi podrem fer res” murmurat amb els ulls baixos, “ara què haig de fer quan te trobe” i un “qui serem d’aquí a vint anys”, ara que els vint anys han passat com un glop d’aigua.
I la nostàlgia s’asseu, discreta i rotunda, al replà d’una finestra oberta d’una casa buida, i es queda a mirar-nos passejar, de segle en segle, agafats del braç com festejos d’antes, pels carrers del poble, si som d’un lloc, fent equilibris sobre el nostre fil d’Ariadna.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
