L’artista mexicana Frida Kahlo va pintar el seu últim autoretrat de bust, Diego i jo, l’any 1949. Actualment, l’obra s’exposa al Museu d’Art Llatinoamericà de Buenos Aires, el Malba, després que el fundador i magnat Eduardo Constantini el comprara per 34,9 milions d’euros en una subhasta organitzada per la casa Sotheby’s a Nova York.
L’autoretrat Diego i jo és diferent a tota la resta. Kahlo es representa plorant, amb tres llagrimots ben vistosos, i al bell mig de la seua front hi plasma el bust de Diego Rivera. S’entén que ho va fer a mode de denúncia —o, fins i tot, d’autodenúncia— de l’insuportable lligam afectiu que sempre havia mantingut amb el seu estimat. Tot i ser una dona amb talent i emancipada, i una figura pública que amb el temps esdevindria un símbol del feminisme a nivell global, Frida Kahlo no va poder evitar l’enamorament amb un impresentable que li treia vint anys i que la va sotmetre a les dinàmiques d’una relació abusiva i dolorosa.
Malauradament, ella no és l’única que es va infligir a si mateixa aquesta mena de traïció als propis principis d’emancipació i de llibertat. La història recent va plena de dones que, al mateix temps que defensaven l’alliberament femení, sucumbien als capricis d’uns marits egoistes, autoritaris, cruels, faldillers i un llarg etcètera.
Una de les meues autores preferides, Betty Friedan, va renunciar dos vegades a la seua carrera professional per a complaure, primer, el nóvio que va tindre de jove i, després, el nóvio amb qui es casaria d’adulta. De la seua experiència va nàixer La mística de la feminitat, un extens anàlisi sobre la frustració i el malestar de les mestresses de casa que encara hui hem de recuperar amb insistència.
Un altre cas ben conegut, i molt més extrem que el de Friedan, és el de Sylvia Plath. Al desassossec que havia patit d’adolescent, reflectit en bona part a La campana de vidre, s’hi van afegir la infelicitat i la tortura psicològica que van marcar el seu matrimoni amb el poeta Ted Hughes.
A l’estat espanyol també trobem exemples de dones valentes i independents que van viure autèntics calvaris al costat dels seus indesitjables marits. Em venen al cap Concha Velasco, la moderna xica yeyé que es va condemnar a patir al desgraciat de Paco Marsó quasi tota la vida, i María Jiménez, que tot i cantar Se acabó amb una força brutal, mai es desempallegaria del tot del ferotge fantasma de Pepe Sancho.
Cada generació, i cada perfil de dona, s’exposa al risc de patir els abusos que són propis de l’època o del subsegment social al qual pertany. Les dones boomers, inserides de manera massiva al mercat laboral, es van estavellar contra el denominat second shift, el segon torn, que les obligar a suportar una jornada remunerada fora de casa i a arrossegar una altra jornada no remunerada dins de casa. La causa d’aquest esclavatge la trobem en una generació d’homes, els seus marits, incapaços de fer per iniciativa pròpia una mínima tasca domèstica.
Nosaltres, les dones millenial, ens hem endinsat en la tirania hegemònica d’una maternitat exigent que troba constants mancances en la corresponsabilitat paterna. Off the record, és el major secret a veus de la nostra generació: tots aquests homes que van de guais a cada esfera pública que trepitgen estan resultant ser uns pares bastant bluf. No hi ha cap, i quan dic cap vull dir cap, dona millenial que en petit comitè no reconega que s’ha emportat un bon despago amb el company de viatge escollit per a la criança.
A poc a poc, estic assumint que aquesta esquizofrènia entre el que prediquem fora de la llar i el que ens empassem a dins és inherent a l’activisme feminista. La naturalesa mateixa de la lluita passa per conjugar els somnis col·lectius amb els grillons individuals, entenent que cada desig porta aparellat un procés de resignació. Sense una revolució que capgire l’estructura patriarcal, l’única eina de què disposem ara com ara és seguir transformant les ferides en testimonis. Supose que per això és tan important llegar un testimoni honest i no una postal ensucrada d’instagram.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
