El meu camí cap a l’adultesa va rebre dos impactes que encara hui ressonen amb força dins del meu cap. El primer es va produir gràcies al fet que, als 21 anys, vaig començar a treballar de cambrera en un pub que tothom de la contornada de Llucena va gaudir com un espai d’hedonisme il·limitat, ciutat sense llei i refugi de bandolers. El Trébol. A finals dels noranta i principis dels dosmils, el pub Trébol va ser com el The back room de l’interior de Castelló, un lloc que sovint fregava la clandestinitat. “Al Trébol saps quan entres però no quan ixes”, teníem com a dita. I era veritat: jo entrava a poc abans de la mitjanit i alguns dies he arribat a eixir a l’hora del vermut del matí següent.
Un ambient d’aquestes característiques dona per a moltes confessions en eixe moment en què tots els gats són negres. Als mesos d’estar servint copes em vaig adonar de la considerable quantitat de clients homes de mitjana edat que tard o d’hora sentien la necessitat d’explicar-me que amb prou faenes mantenien relacions sexuals amb les seues dones. Algunes vegades, fins i tot, els meus parroquians més propers formaven un rogle que emulava la dinàmica de les teràpies de grup: “és casar-se i deixar de follar”, “sí, sí, oblida’t”, “això és aixina”, “és que no tenen ganes mai, xa”.
Just en eixos mateixos anys es van posar molt de moda els formats de tupper sex i les dones del poble que llavors em pareixien més eixerides en van organitzar diversos. Per qui no conega el funcionament d’aquestes sessions, la gràcia està a simular una demostració de producte com tradicionalment s’havia fet amb les carmanyoles de la marca Tupper però amb un catàleg que només incloïa productes i jocs d’ús sexual. Ací vaig rebre el segon impacte de la meua joventut: aquelles dones que assistien amb mi als tupper sex, moltes d’elles casades, no feien pinta de no voler follar. Al contrari.
Un dia, quan, exercint de periodista ja m’havia familiaritzat amb la importància de creuar les dades per a interpretar la realitat, em va assaltar el següent interrogant: ¿I si el que havia passat davant dels meus nassos és que les dones que suposadament mai volien follar, i de les quals es queixaven els seus marits, en realitat sí que volien follar, com bé demostraven amb l’interès en els tupper sex, però no trobaven l’estímul per fer-ho amb l’home amb qui s’havien casat? ¿I si ells havien esgotat les bales del desig amb un estil coniller poc satisfactori i elles, per reconduir la frustració mútua, buscaven un possible remei en els estris del tupper sex?
Com a periodista, encara se’m va ocórrer que havia d’afegir una dada més en aquest mapa de la frustració i de la gana insatisfeta. Llavors, en els anys dels homes que em confessaven que no follaven i en els anys en què es mantenia ben viu l’imaginari de la frigidesa femenina, milions de dones de tot el món devoraven al recel cada pàgina de 50 ombres de Grey, segurament gaudint d’un morbo que quasi havien donat per perdut.
El dimecres 26 de novembre per la vesprada vaig tindre l’oportunitat d’assistir al monòleg Una aniquilació fallida, que Carlota Gurt ofereix aparellat a la seua publicació homònima a Ara Llibres. Després de molts anys, per fi vaig poder resoldre amb una resposta veraç i honesta els interrogants que m’havien perseguit durant tant de temps sobre els desajustos sexuals entre marits i mullers. I aquesta resposta en qüestió va ser que sí a tot. Sí al fet que les dones que assistien als tupper sex es morien de ganes de tornar a sentir una passió que els seus esposos no havien sabut treballar, i sí al fet que les pràctiques maldestres de tants i tants homes amb els quals ens relacionem acaben tenint conseqüències contraproduents en la naturalesa expansiva del desig femení.
I compte. Perquè el més destacable de la proposta de Gurt no és que m’haja induït a resoldre els meus dubtes a través d’una dissertació merament descriptiva d’aquest paisatge comú que dibuixa el patriarcat. El més destacable d’Una aniquilació fallida és que Carlota Gurt ha fet ciència, en majúscules, de la síndrome d’insatisfacció, frustració i fam que ha travessat totes les dones al llarg de la història. Damunt d’un escenari que de seguida s’impregna del magnetisme de l’autora, el públic va adquirint els noms, les dates i els episodis que han motivat la veda al plaer sexual femení durant segles. Filòsofs, autoritats eclesiàstiques, psicòlegs, metges... Carlota Gurt treu un fusell d’assalt carregat de munició i aconsegueix deixar una estesa de cadàvers que fa goig de vore.
Ara com ara n'hi ha previstes unes quantes més, d’aniquilacions fallides. Diversos municipis ja han programat la proposta i l’èxit d’acollida entre el públic convida a pensar que continuaran obrint-se noves dates. El millor consell que vos puc donar des d’aquestes línies és que estigueu al cas de la programació a través de les xarxes socials o del web de l’autora. I que, si podeu, agafeu aquests amants mediocres que segurament moltes de vosaltres esteu aguantant i els llenceu pel balcó. Pum. Bon vent i escorreguda nova, amigues.
Una aniquilació fallida
© Carlota Gurt
© d’aquesta edició, Càpsula, 2025
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
