Avui m’he aixecat de mala llet i no ho entenc. He tingut una bona setmana i he estat de bon humor, i avui, pam, una mala llet inexplicable que no sé a què atribuir. Com si fos un mal de cap, que no sempre té una causa directa. Sento la mala llet com una mena de turbulència mental; el cap està ple d’una mena de pensament abstracte dens i irritant. No només no vull estar de mala llet, sinó que em sento idiota i culpable (especialment per l’M.) estant-ho sense saber per què. No és una mala llet psicològica, sinó fisiològica.
Diria que no és pel que he somiat. Avui als somnis hi sortia l’Anna López, una nena que anava amb mi a EGB. Aquesta setmana vaig somiar també en l’Ester Gallés, que també anava amb mi a EGB. Hauré de rumiar per què estic somiant amb persones d’EGB en qui no penso mai: tampoc ho entenc. He tingut també dos somnis de lavabos i merda, aquest cop es tractava de cagar en llocs plens de gent: crec que això deu venir de la perspectiva de fer el monòleg el proper dimecres a Barcelona davant de 450 persones. Em fa por. Malgrat que l’he fet ja quatre vegades, encara tinc pensaments boicotejadors que em diuen que aquest cop no anirà bé. Sigui com sigui, la mala llet no ve dels somnis.
Com deia, a més, la setmana ha estat bé. Dimecres vaig fer una xerrada a l’institut de Sant Just i al vespre vaig volar cap a Mallorca, per l’endemà fer tres xerrades a l’institut de Manacor, que van estar molt bé: la canalla va estar atenta i participativa, això sempre és motiu d’alegria. Tot i que anar a Mallorca em produeix una sensació ambigua; d’una banda, és una terra que m’agrada: el paisatge interior amb la gran plana esquitxada de molins; el cel immens que sempre em sobta i m’aclapara (i m’evoca aquell hivern de fa vint anys que vaig passar a Formentera per decidir cap on tirava a la vida: ¿la vaig encertar?: avui penso que sí); el mar inacabable que és la veritable màquina de moviment perpetu; tanmateix, alhora, hi ha la tristesa de veure l’illa envaïda: em fa una pena fonda veure com els han robat la terra al mallorquins (o també: com alguns se l’han deixada robar). Em van allotjar a Porto Cristo; hi vaig arribar a les nou del vespre i em vaig afanyar a sortir a sopar. Només vaig trobar un lloc decent que —ai!— estava ple d’alemanys: vuit taules i ni un sol aborigen (també a Gràcia, els barcelonins hem esdevingut aborígens). Tot sopant vaig començar a llegir un dels deu llibres que m’he de llegir en els propers quinze dies, abans de marxar a la FIL de Guadalajara; allà modero una taula i participo en quatre actes més i no m’agrada compartir conversa amb algú a qui no he llegit, de manera que se m’ha girat molta feina. Alguns dels llibres els escolto en audiollibre per aprofitar els temps morts a la carretera, a l’aeroport, a l’avió.
Tornant de Mallorca vaig tenir el temps just de deixar la bossa a casa i sortir cap a un sopar de feina, que no tinc permís per comentar. També l’altre dia va passar una cosa que estaria bé posar per escrit, però la Carlota Torrents, la meva agent, em té prohibit parlar-ne. Divendres em va tocar fer quilòmetres i anar a un club de lectura a Artesa de Segre. Vaig sortir de l’autopista pocs minuts abans que es pongués el sol i vaig emocionar-me amb la posta impressionant sobre la plana infinita. Els cels crepusculars de tardor són sempre els més corprenedors, gairebé et fan creure en Déu; suposo que és cosa de l’angle de l’eix del planeta respecte al sol: la bellesa sovint només és una qüestió d’angles, d’eixos. També el dia que vaig tornar amb avió, a la setena planta del pàrquing de l’aeroport es filtrava una llum cinematogràfica rere les tanques translúcides; em va fer pensar en aquella exposició que van fer fa anys a la Tate on el que s’exposava era la llum del sol, per ser exactes una reproducció artificial de la llum del sol que banyava tota la gran sala; recordo veure’n fotos on els britànics feien una cara de felicitat lassa, gairebé de drogats.
Els aeroports són uns llocs curiosíssims. Tinc la mania d’observar-hi les sabates de la gent: sempre em sembla que tothom porta sabates molt noves, com si s’haguessin posat d’estreno per viatjar (quina mala idea, viatjar amb sabates noves); també vaig constatar un cop més que als avions hi ha més homes que dones i que per l’aspecte de la gent es nota que són més rics que la mitjana. A la fila del davant em van tocar tres parelles de mitjana edat, pijos rematats. Els pijos em fan ràbia; crec que és per culpa del meu pas per un institut de classe alta, l’Abat Oliba, sent com jo una nena d’escola de barri (un cop el director, el senyor Trayter, que anys més tard presidiria fugaçment el Barça, em va dir: «torna-te’n amb els teus, que aquí no som iguals»). És injust i absurd que els pijos em facin ràbia, ho sé, però no ho puc evitar. I a més, aquests de l’avió eren uns maleducats.
Després de dos dies fora, els vespres de divendres i dissabtes ha sigut agradabilíssim sopar a casa, escarxofats al sofà, mirant alguna cosa a la tele després de dies d’aïllament audiovisual. Divendres vam continuar amb Pluribus, que malgrat el hype, a mi no m’acaba de convèncer; el personatge se’m fa pesat, igual que les convencions, de les quals als americans els costa tant de prescindir: les accions ja no són el que són per se sinó que són un símbol facilot d’una altra cosa (la protagonista mirant capítols de les Golden Girls, servint-se copes en got baix, rondinant per sistema tant si toca com si no perquè ens quedi clar que la dona té un cert problema de caràcter o, dit altrament, és insuportable); almenys és lesbiana, sí, però en certs moments em fa l’efecte que és un d’aquells personatges femenins que en realitat no és un personatge femení sinó un personatge masculí disfressat de dona. La qual cosa em porta a una altra cosa: aquesta setmana a Instagram van penjar un tall d’una entrevista que vaig fer a un programa de RTVE, on explico que hi ha un estudi que documenta que les dones que es relacionen amb homes heterosexuals (és a dir, les dones heteros i bis) tenen molts menys orgasmes que les altres; als més de 300 comentaris em diuen de tot —que pesadetes són les xarxes, eh—, però una cosa que em sobta és la dèria de molts de dir que soc lesbiana, perquè consideren que si dic coses així he de ser lesbiana: merda de món, on encara es considera que dir a algú lesbiana és un insult. Quina mania també de sobreentendre coses que jo no dic: ni odio els homes, EVIDENTMENT, ni tinc una vida sexual insatisfactòria (tot al contrari, de fet).
Ahir dissabte, com que hem decidit no renovar Filmin perquè no en traiem prou suc (no tenim prou temps), vam mirar una pel·li que feia temps que teníem pendent per acomiadar-nos del catàleg, Barry Lyndon, de Kubrick, i vaja, la veritat és que va ser una mica decebedora; potser no et pots esperar mai que alguna cosa sigui una obra mestra, perquè pel fet d’esperar-ho ja impossibilites que ho sigui. La pel·li és molt estètica, sí, i m’ha deixat la meravellosa Sarabande de Händel ficada dins el cap (tots els earworms fossin això!), però em sembla que la resta fluixeja.
A banda, he estat llegint articles i escoltant un audiollibre de l’Agnes Callard, una filòsofa americana amb qui avui he de dinar a casa el Graupera. M’ha interessat molt el que diu, per exemple, la proposta del llibre d’afrontar amb diàlegs socràtics les preguntes de la vida amb les quals sempre ens quedem encallats: l’amor, la mort, les idees polítiques. També m’han cridat molt l'atenció un parell d’articles sobre la ràbia, la ira.
Ai, la ira. De petita amb els pares i els meus germans, cada estiu agafàvem el cotxe i anàvem a algun lloc d’Europa (la Bretanya, Alsàcia, Llombardia, el Tirol etc). Els trajectes eren llargs i els fèiem d’una sola tirada; teníem hores i hores per avorrir-nos i per tenir converses que durant l’any no sortien mai: res de gaire profund ni psicològicament comprometedor, eh, no us penseu, que a casa eren de tenir les emocions emmordassades i ben tancades en un compartiment més aïllat que el sarcòfag de Txernòbil, no fos cas que els altres poguessin intuir com ens sentíem.
Recordo un viatge en què ma mare em va fer aprendre els set pecats capitals, en contraposició a les virtuts: contra la luxúria, castedat; contra la gola, temprança; etcètera. Al cap de poc, un dia, ja no recordo per quins set sous, ma mare em va dir: «La ira és el teu pecat». Hi penso sovint en allò. ¿Realment la ira és el meu pecat? Jo diria que és més aviat la gola en un sentit ampli, no només alimentari (que també), l’ànsia de més, l’excés devorador. Però aquella frase em ressona, i quan tinc un accés d’ira em torna: ¿pel fet de dir-me que la ira era el meu pecat, la ira en mi va créixer i va esdevenir el meu pecat? ¿Em vaig tornar una persona més irada per encaixar millor en la imatge que ma mare tenia de mi? ¿Soc com som perquè els altres ens projecten de certa manera i nosaltres ens hi amotllem? «És difícil, estimat Luci, no convertir-se en la persona que els altres es pensen que ets», diu Juli Cèsar a la formidable Els idus de març que fa poc he prologat (llegiu-la: no és en absolut una novel·la sobre política i ambició, sinó un llibre sobre la condició humana).
També avui que m’he llevat de mala llet sense motiu, penso si la ira és el meu pecat. Més aviat crec que deu ser una cosa hormonal. Aquesta setmana m’ha vingut una regla bèstia; les tetes se m’han inflat terriblement, em pesen (un cop d’adolescent me les vaig pesar a la bàscula de cuina: haha, quines coses), i els sostenidors m’estrenyen; en broma li dic a l’M. que em sento com una camella amb els geps carregats. De vegades després d’un xut hormonal com aquest, ve una mala llet hormonal. Si bé, per sort, escrivint això, ja s’ha diluït una mica. Perquè la veritat és que ha sigut una bona setmana.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
