Continua l’activitat implacable de la tardor. Dilluns vaig anar a la Finestres a fer un xou amb l’Empar Moliner, que em cau bé, però amb la qual sempre tinc una por (¿injustificada?) que em ridiculitzi. Dimarts va tocar ruta de ràdios: amb el Marc Giró a RAC1, dèria setmanal des de l’estudi a Catalunya Ràdio (normalment la faig per telèfon) i a les cinc entrevista breu a la Tarda de Catalunya Ràdio (abans d’entrar em vaig trobar amb la Maria Bohigas i vam xerrar un quart: sempre és estimulant i divertit parlar-hi, i sempre em quedo amb ganes de més). Amb les entrevistes sovint tinc la sensació de no fer-ho bé, de no dir les coses que convindria per vendre el peix: com si et donen cinc minuts per omplir gratis un carro del súper amb tot el que vulguis i jo, en lloc de ficar-hi oli verge i pernil ibèric, només agafés aigua i lleixiu. Després de les ràdios, vaig anar directa a un club de lectura a Sant Feliu de Llobregat amb el Jordi Nopca. Tot amb tot, dia pràcticament perdut per la feina de despatx: res de traduir, facturar, preparar conferències; i mira que això últim era urgent: divendres formava part d’una taula rodona sobre Solitud a L’Escala i inaugurava el festival Oló de lletres a Santa Maria d’Oló. Després d’apuntar les idees bàsiques per a les dues xerrades, pretenia dedicar el divendres al matí a polir, ampliar i assajar el que diria. Però, ai, las, els imprevistos ens assetgen i ataquen sempre el dia menys indicat: divendres a les deu m’avisen que vagi a recollir el meu fill a l’institut: s’ha fet mal a la classe d’educació física. Ens passem el matí a urgències i en sortim amb el braç enguixat. Amb prou feines tinc temps de dutxar-me, imprimir el que tenia a mitges i sortir volant cap a L’Escala.
Les jornades d’estudi de Solitud les organitza la càtedra Victor Català de a UdG, de manera que hi vaig acomplexada: ¿davant de tots els savis que han estudiat l’autora a fons i que en saben més que ningú —Mita Casacuberta, Jordi Cornudella, etc.—, què puc dir jo que tingui el més petit interès, la més mínima solidesa?
Abandono la taula rodona deu minuts abans que s’acabi perquè, si no, no arribo a temps a Santa Maria d’Oló. Allà m’espera una gentada, també la Dolo, una filla de cosina amb qui no ens veiem gens i a qui recordo de jove com un model de llibertat: estudiava anglès, se n’anava a l’estranger i tenia uns rínxols i un somriure desimbolts com jo sempre hauria volgut tenir. La conferència és sobre literatura, muntanya i símbol: la tesi de fons és que la muntanya és un lloc fora del món on les coses es revelen tal com són amb tota la seva meravella i tota la seva cruesa. He estat llegint i pensant sobre el tema, però amb la falta d’assaig no sé si acabo de transmetre les idees com hauria volgut; a més, el nas em pica amb bogeria, una picor no d’esternudar, sinó de gratar-se amb fúria, que em desconcentra. Quan em pica el nas, o quan tinc esternudera per l’al·lèrgia sempre em fa por i vergonya que algú es pensi que vaig encocada, especialment perquè el fet que jo sempre parli de pressa i amb certa contundència ho fa encara més plausible. De jove en vaig prendre bastanta, de coca, de manera que conec els senyals. Ara fa dècades que no en prenc casi mai, un cop l’any o cada dos anys a tot estirar.
A banda tot això, aquesta setmana hem tingut dos dies d’un aire caliginós, carregat, segons diuen, de partícules del Sàhara, un aire d’una terbolesa que m’obligava a comprovar constantment si tenia les ulleres brutes. També el dia de L’Escala hi havia una llum estranya, com si fos una il·luminació teatral atenuada pels dimmers, de manera que els colors eren menys vius i tot s’empastaven formant una mena de fons cromàtic apagat i massa uniforme. Fins i tot el mar tenia una quietud impròpia de quadre. Em van venir ganes d’asseure’m a la riba i contemplar una estona el mar: que burra, ¿quant fa que no ho faig?
El dijous mentre treballava, un gat es va plantificar a la cantonada del porxo. Els gats són bonics de mirar, però no me’n refio. La meva filla diu que si els gats no m’agraden és precisament perquè si jo fos un animal seria un gat. Tampoc m’agrada que la meva filla pensi que soc un gat, fins i tot m’entristeix una mica, perquè jo voldria ser un animal més tendre i amorós. I crec que amb els meus fills ho soc, de tendra i amorosa, però potser amb el món en general, no. ¿És pot ser un Totoro a casa i un gat a fora? ¿Com puc deixar de ser un gat?
Sigui com sigui continuo avançant amb la Psicopatologia de Freud, ara a un ritme més relaxat, i continuo anotant lapsus: aquesta setmana vaig escriure Vergader per Verdaguer (el monòleg sobre la libido m’està afectant les connexions neuronals) i vicilització per civilització, la qual cosa em sembla un encert digne de Lévi-Strauss.
Malgrat que ja som a mitja tardor, continuo amb un bon estat d’ànim. És tot un rècord. ¿Potser té a veure amb el temps atmosfèric? També és un rècord que a aquestes altures de novembre encara no hagi encès la calefacció; des que tinc calefacció aquí dalt (2008) mai no havia tardat tant a encendre la calefacció. També m’ha passat pel cap que la raó de la meva inusual estabilitat emocional tingui a veure amb aquest dietari: escriure sobre el que em passa, endreçar els dies i els pensaments en un text articulat, fa que el caos dins del meu cap també s’ordeni una mica. ¿Escriure és un antídot contra l’entropia? Esperaré el canvi de temps i la baixada de temperatures, que segons diuen començarà avui, i després podré afinar el diagnòstic. Típicament el moment de màxim desànim sol ser d’aquí a dues setmanes: ¿enguany me’n salvaré?
Tenint en compte que últimament només treballo i faig poca vida social, encara és més curiosa la meva enteresa psicològica. Amb vida social no em refereixo a veure gent en general, que sí que en veig, i molta, aquesta setmana mateix he parlat amb periodistes, lectors, assistents a les xerrades, etcètera. Però això no és vida social, perquè no parlo amb gent de confiança ni els temes són personals: tot es queda a la superfície. Quan dic que no tinc vida social em refereixo que no tinc gaire converses íntimes, més enllà de les que tinc amb l’M. i amb els meus fills, i aquesta setmana una horeta amb la R., que em va venir a veure. Això em fa pensar en un arbre del camí que veig cada dia quan pujo i baixo cap a La Pera. És un pi que va caure fa uns dies amb una ventada i ara ha quedat allà estès, amb el panot de terra que va aixecar, i se li veuen les arrels: totes massa primes, massa curtes, massa superficials. Si les arrels no aprofundeixen una mica i es queden a la superfície, després ve una ratxa de vent qualsevol i et tomba. Per això em cal la vida social.
De moment, però, m’hauré de fer fotre: massa feina, massa coses al cap, massa mareig. Mareig en tots els sentits, també físic. Es veu que tinc el conducte auditiu massa estret i de seguida se m’obstrueix, així que sovint tinc taps, el primer símptoma dels quals es que en estirar-me em roda el cap. El cas és que fa mes d’un més que em marejo però el metge diu que aquest cop no tinc taps. Els marejos potser són més intensos que de costum (¿o és suggestió?) i ahir fins i tot em va agafar dreta a mig fer maionesa. Estic intentant buscar-hi el patró: diria que el vertigen em ve quan tombo el cap. ¿Deuen ser les cervicals, doncs? Quan cobri aniré a l’osteòpata, aviam si amb un parell de catacrecs m’ho arregla; la veritat és que fa setmanes que quan moc el coll se sent un soroll orgànic, com el que fan els zombis quan surten de les tombes, un so com d’articulació putrefacta (l’altre dia l’M. m’explicava que aquest efecte sonor de cruiximent de cadàver abans el feien trencant enciams). També podria ser l’estrès. I molt al fons hi ha un temor petit, molt petit, que sigui alguna cosa seriosa: però no soc hipocondríaca ni vull ser-ho.
Mirant aquest dietari m’adono que últimament he parlat ben poc d’escriure (perquè fa molt-massa que no escric ni contes ni novel·la ni res que no sigui articles per feina) i també ben poc de llegir (perquè també fa molt-massa que només llegeixo coses per feina). Soc l’escriptora que no escriu ni llegeix: és així. Farsant, farsant, farsant. I mentrestant procuro trobar la plenitud en altres llocs: en la visita del meu fill gran que ens ha vingut a veure per primer cop després de dos mesos, en les bones perspectives d’Una aniquilació fallida (vaig confirmant noves funcions) o en el dinar que m’espera avui; per més que potser és dolent tractar el menjar com una recompensa, no ho puc evitar: menjar bé ÉS una recompensa. Si m’obliguessin a triar, si em posessin una pistola a la templa i em diguessin: ¿menjar, llegir o escriure?, la veritat és que dubtaria, dubtaria molt, ¿dubtaria massa?
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
