Aquesta setmana he treballat massa i tot pinta que el ritme continuarà sent destructor durant unes quantes setmanes. Ara mateix és diumenge i són les vuit del matí i ja soc aquí, encadenada al teclat; he fet unes factures i enviat un correu llarg i ara em poso amb aquest dietari que em diverteix i m’endreça els pensaments. Sí, són només les vuit d’un diumenge i ja he fet tot això, i mira que ahir a la nit vaig arribar a casa a quarts d’onze perquè portava una sessió de postfunció a Temporada Alta: em va agradar retrobar alguns antics companys de feina, i també celebrar altre cop la decisió d’haver deixat la producció teatral que em convertia en una persona (encara més) exigent del que ja soc o, fins i tot, en una persona pitjor; em va agradar també veure el comidrama prodigiosament digressiu Sombras, por supuesto. Aquesta tarda, però me l’agafaré lliure i aniré al cine amb la meva filla. També ahir vaig estar per la canalla: ens vam passar la tarda jugant a coses (¿per què no juguem més els adults?) i vam riure molt. Riure és formidable, hosti, com m’agrada. ¿Com m’ho puc fer per riure més?
Dilluns va tocar anar a la tele, un dels temes del dia eren els aiguats i inundacions al sud del país. ¿Què en puc dir jo, que no s’hagi dit ja? Res, i tanmateix procuro intervenir amb dignitat. També vam parlar de l’acord de pau a Gaza que Trump ha escenificat com si tot plegat només fos un decorat per poder fer-se fotos instagramajables. Tampoc sobre això no puc dir gran cosa: em sembla un embull tan bèstia i hi ha persones que ho coneixen tot tan a fons, que em sento mig idiota. Em dic que jo soc allà, a la tele, com a representant dels que assisteixen atònits a l’espectacle de l’actualitat: també als mitjans hem de tenir un lloc perquè som legió. Anar a la tele té coses bones: tinc converses sempre interessants amb el Toni Padilla, les professionals de maquillatge i perruqueria, simpatiquíssimes, em diuen que soc maca, intercanvio quatre frases amb el Graset i riem una estona. El Toni Padilla és molt futbolero (és periodista esportiu i fa poc ha publicat un microassaig divertit i tràgic i intel·ligent que es diu Maleït futbol): a mi el futbol se me’n refot, o més i tot: el detesto, però el Toni fa que em reconciliï amb els futboleros. També he odiat sempre els capellans, però tenia un besoncle jesuïta que era un home molt sensat, afable i afectuós. I mira que era exorcista: o potser era precisament per això; els seus tractes amb el dimoni l’havien fet més tendre i comprensiu amb els mortals. Toni Padilla és el meu exorcista del futbol.
Dimarts vaig fer una entrevista sobre això del monòleg+llibre que és Una aniquilació fallida. Aquesta setmana ja he engegat la maquinària en sèrio: cada dia assajo el text, preparo documentació, parlo amb possibles programadors, em poso histèrica. El dijous tinc funció a Sant Cugat i estic una mica cagada: ¿i si no ho faig bé? ¿i si l’èxit a Dansàneu va ser un miratge? A més, a Sant Cugat és gratis, de manera que, com que no hi ha registre de venda d’entrades no puc saber amb antelació si serem cinc o dos-cents. Aquí a La Pera surto a fora al porxo a passar el text; camino amunt i avall. L’altre dia mentre era a mig fer va venir el pagès i va tirar alguna cosa pestilent al camp a què aboca casa meva. Van aparèixer mosques en tromba, semblava una plaga, me’n vaig trobar tres flotant al cafè. Però m’agrada molt veure les màquines del pagès: és tranquil·litzador contemplar com llaura, com sega, com adoba, com pentina el camp sense pressa i deixa al seu darrere unes ondulacions que em recorden molt les petites onades del mar encalmat. Si la terra fos blava, casa meva seria una riba.
Dijous vaig anar al club de lectura de la biblioteca de Sant Joan les Fonts, on havien llegit Sola. La biblioteca està dins un castell, és força impressionant: vaig fer una foto de l’escala de cargol; les escales de cargol m’hipnotitzen, deu ser potser per les reminiscències de Vertigo del Hitschcock. O perquè en aquella espiral hi reconec certs mecanismes mentals meus. Com sempre, va ser molt gratificant anar-hi: de vegades tens aquella sensació que en realitat no et llegeix ningú i llavors vas a un club i trobes lectors (o vaja: lectores) amb cara i somriure i coses que els encanten i coses que detesten. I a sobre et paguen bé. Els clubs de lectura són una de les meravelles d’escriure: et donen sentit.
Ahir vaig reprendre la feina amb el Rafa. Estic escrivint la seva biografia, que és una de les coses que tinc entre mans que més il·lusió em fa. Em fascina haver-me colat a la seva vida com una intrusa, o com una psicòloga o com un capellà (¿com un exorcista?); a més, escriure-ho és relativament fàcil: només cal posar-hi una mica d’ordre i gràcia, però no cal inventar res. Com que entre setmana no dono l’abast, he decidit que li dedicaré unes hores els caps de setmana. Des de l’agost el tenia abandonat, i em fot.
A banda, he continuat traduint Freud i fixant-me en els lapsus que m’assalten: l’altre dia en relació a un tema delicat en el qual no sabia si actuava correctament, vaig escriure «esmena» per «esment». I traduint un poema d’amor, vaig escriure «nínxol» per «rínxol». També he acceptat de traduir una coseta molt breu de Schiller: no dono l’abast però dic a tot que sí. Per pura necessitat.
Tot amb tot, molta feina, molta abstracció i poc contacte amb el món real. Dimarts va tocar discussió monumental. Bé, monumental però útil i necessària com totes les discussions monumentals. Ahir a la nit, xerrera amb la meva filla sobre la dificultat per imaginar que fora del que veiem hi ha un món que continua (mentre escric això des de la casa solitària on només veig les ondulacions marines de la terra llaurada, hi ha un Tòquio que bull de gent —allà ja han dinat fa estona—, hi ha una Barcelona que es desperta, hi ha boscos que cap ulls no estan veient, hi ha una Gaza arrasada, desoladora, derrotada, hi ha tigres de bengala passejant-se per la jungla), i d’això anem a petar a la por que fan els animals salvatges i als escorpins de la meva infantesa i al gos de la veïna, que ella diu que és un gos, però que jo crec que és un llop i em cago cada vegada que se li escapa i ronda prop de casa amb el pas lent dels depredadors. Tot i que vivim en un món on les persones sovint fan més por que els animals. Això no ho dic a la meva filla.
Ara enviaré aquest text i sortiré al porxo amb les mosques i el meu mar marró per assajar el monòleg un cop més. I demà i l’altre i l’altre i l’altre continuaré treballant treballant treballant, i imaginant que, quan em roti, puc sortir a fora i nedar camp a través per la terra llaurada.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
