Aquesta ha sigut una setmana de vida monacal amb els meus fills, monacal i repetitiva: llevar-se, esmorzar, portar-los a l’autobús, treballar com una mula sense perdre ni un minut fins que els he d’anar a recollir altre cop a dos de quatre, dinar, matar la tarda fent tedioses tasques domèstiques, sopar, dormir, llevar-se, esmorzar. Alguns dies he acabat el matí de feina amb el cervell abolit. Em passa quan treballo massa: després no penso amb claredat, com si en poques hores hagués consumit els recursos mentals de tot el dia. Sigui com sigui, aquesta setmana aquí, en contrast amb les que visc a Barcelona, ha sigut tot moderació: allitar-me d’hora, llevar-me abans de les set, no beure vi (tret del cap de setmana que faig una copa sopant), no socialitzar, menjar molta verdura i peix, res de sexe (a banda d’algunes manualitats descongestives).
La feina ha consistit a traduir paratextos de l’obra de Freud i revisar les correccions, cosa que m’és esgotadora. El fil que separa una traducció nefasta o només dolenta d’una de correcta o excel·lent no és tan nítid com sembla: al capdavall, ¿qui té la veritat sobre el sentit i l’ús de les paraules? Per exemple, ahir em barallava amb Wortverbindung, que jo he traduït per «relació verbal» (podria ser també «connexió verbal»), però a les correccions em proposen traduir-ho per «connexió-paraula», opció que jo trobo ortopèdica i poc o gens entenedora. ¿Però tinc raó o no? Traduir-ho d’aquesta altra manera permetria intuir el text original, estar-hi més a prop, i ves a saber si no és un terme d’ús habitual entre els professionals de la psicoanàlisi. Però és una solució antinatural de collons. És per aquesta mena de coses que traduir sempre és frustrant i imperfecte. I em pregunto si és aquest el motiu que, en part, traduir m’agradi: perquè tinc certa tirada per tot el que és frustrant i impossiblement perfectible, també les relacions de parella.
Aquests dies he sortit poc de casa. Un dia em va venir a veure la R. i vam anar a fer un volt pel bosc. No fa gaire que la conec. Si mai us la trobeu, us pensareu que és ben normal, perquè porta una disfressa sensacional: a mi em sembla que és una de les persones més peculiars que he conegut en molt de temps. Em va sorprendre d’ella, un cop més, la seva cara de bona salut física i mental. És més jove que jo i més alegre. Com que fa més d’un mes i mig que no parlo llargament amb cap adult, fora de l’M. i d’un vespre amb la C., la pobra R. va haver d’entomar tota la xerrameca que se m’estava agrejant a dins. Quan fa massa que no parlo, abuso dels altres i els vomito totes les coses que m’han fermentat a dins de no treure-les i m’han acabat indigestant els pensaments. També la C. em va haver d’aguantar la vomitera verbal (¿o hauria de dir la «vomitera-paraula»?).
Sí que vaig sortir de casa per anar a fer-me unes ulleres. Fa temps que no m’hi veig bé, però les progressives són tan cares que em recava. Me les volia fer si em donaven una de les cinquanta beques de creació literària. Quan demano una beca, em dedico a ser la lletera del conte: si me la donen, em faré les ulleres, arreglaré l’escalfador, compraré un segon llençol de sota; després, resulta que la vaca és morta i m’he de continuar dutxant amb aigua freda. Però amb la vista ja no ho puc allargar més. Soc hipermètrop, de manera que les coses llunyanes estan ben enfocades però les properes no: tot el que queda a un radi de menys d’un metre és borrós. Potser la meva hipermetropia no és només visual sinó psicològica: tot el que queda lluny és clar, però el que tinc a prop és indefinit, equívoc, problemàtic. Ara podria fer bromes amb vaques mortes i vaques cegues i les vaques magres del Josep bíblic. ¿Com serà aquest curs, què m’espera?
La distracció principal (i formidable) que tinc les setmanes monacals és parlar amb els meus fills. Tenim converses de tota mena: divertides, científiques, tristes, lingüístiques, avorrides, existencials. De vegades penso que gràcies a tenir fills soc una millor versió de mi mateixa; altres vegades, els compadeixo de tenir-me a mi com a mare. L’altre dia em van explicar coses de l’institut que em refermen en la idea que el món és un desori. Es veu que hi ha canalla de 15 anys que pensen que el Big Bang va matar els dinosaures i que els humans hem trepitjat Mart, adolescents que, després de deu anys fent anglès a l’escola, encara diuen «I have 15 years old», diu que hi ha professors de biologia que sospiten que el nom de Via Làctia deu venir del cognom del senyor que la va descobrir. Si m’informo sobre l’actualitat (cosa que no faig mai per gust, sinó per feina), la sensació de desgavell encara empitjora: les trumpades diàries, l’enlluernament atrofiador amb la IA, el teatret de la política que sembla un espectacle infantil de guinyol: el personatge amb el bastó i tots cridant, nooo, a darrereee, etcètera. L’altre dia l’M. em deia que sembla que a la realitat hi hagin penjat un d’aquell rètols de «Liquidación por cierre».
He somiat diversos dies en dutxes i lavabos. Són somnis que tinc de tant en tant, en els quals sempre és complicat rentar-se o trobar un lavabo, i quan el trobes està sempre embussat o demencialment brut. No cal ser un geni per entendre el que em diuen aquests somnis: que estic plena de merda i no trobo on evacuar-la. Cosa que, en el fons, és la mateixa idea de la vomitera verbal que apuntava més amunt.
Una de les coses bones de ser aquí, lluny de Barcelona, és la llum i la quietud. Cada dia quan obro el porticó, contemplo uns segons el paisatge immòbil, però sempre canviant. Hi ha dies, com el de la foto de més amunt, en què la llum gairebé em fa creure en Déu. M’agradaria poder creure en Déu, seria un gran consol. Però això, ai!, no es tria.
Ahir era dissabte. De bon matí vaig treballar en Freud; després vaig segar l’herba (no goso dir-ne gespa, d’aquest encatifat agrest) i vaig passar la desbrossadora. La feina física em prova, fa que la resta de coses —la feina, la criança, la culpa: en definitiva, les abstraccions— es difuminin i perdin importància. La desbrossadora m’agrada per la sensació que tallar la part sobrant és fàcil i ràpid, indolor, i pel soroll de destrucció, tot i que després em queden els braços tan baldats que em tremola el pols unes hores. També m’he retallat els cabells amb una navalla de perruqueria (sempre que puc, les desgràcies capil·lars me les faig soleta: tinc una fòbia, segurament estúpida, a anar a la pelu).
Avui torno cap a Barcelona a passar-hi deu dies. El xoc en arribar serà, com sempre, intens després de la vida monacal. Tanco el porticó que dona a un bosc mut i immòbil i d’aquí a dues hores sortiré d’un pàrquing al carrer Còrcega amb un trànsit eixordador: visc en un món pendular. Avui a la tarda aniré a La Setmana; l’M. hi parla de L’home que va vendre el món per intentar esdevenir l’home que va vendre el seu llibre, una espècie de la qual, ja ho sabem, hi ha tristament massa pocs exemplars. M’hi trobaré gent que tinc ganes de veure i xerraré pels descosits; de vegades, socialitzar té un efecte estrany en mi: m’emborratxa. Tot i que hi ha dies que no en sé; l’altre dia vaig baixar a la roda de premsa del Festival Clàssics, on faré el meu monòleg al novembre, i tot em sortia aspre i antipàtic, per més que no en tenia cap intenció, i llavors com més antipàtica em sento, més antipàtica acabo sent. Profecia autocomplerta.
No he explicat que vaig tenir un dijous amb males notícies de les que no puc dir aquí (¿m’hauria de deixar missatges xifrats per recordar jo quines males notícies van ser, alguna frase absurda que ho agluti tot com ara «Un cop s’ha seccionat la caròtida, un pianista sin nombre no me quiere»?). Tanmateix, avui m’he llevat insòlitament, fins i tot injustificadament, optimista. Així com fa uns dies m’angoixava de pensar en la tardor que m’espera, ara de cop trobo que no n’hi ha per tant. La veritat és que soc prou afortunada, i lamento que quan tindré vuitanta anys miraré enrere i pensaré: Carlota, mira que eres burra, ho tenies tot i no ho sabies gaudir. Aquesta setmana ho tornaré a intentar. Però això és com la llum, dilluns t’aixeques amb un raig de sol que et sembla un senyal diví i el divendres la boira espessa no et deixa veure res, i tot plegat no depèn de tu: no depèn de tu. Ara mateix, s’ha posat a ploure. Mentre rellegeixo i retoco el text, a fora surt el sol. El clima meteorològic és un de sol però això no el fa menys imprevisible. El mateix puc dir del meu clima mental.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
