Tant la meva àvia com les seves dues germanes col·leccionaven fanàticament recordatoris de funerals. També la meva mare els guardava en tot de capses de cartró de La Caja Roja i de tant en tant se’ls mirava i recordava un o altre mort. Diu que es van inventar als Països Baixos cap a meitat del XVII i després es van anar estenent. El seu punt àlgid va ser el segle XX; ara ja van de baixa. El dia que em mori, feu-me’n un.
Els recordatoris són aquestes targetes amb el nom i les dates de naixement i mort de la persona que ha traspassat. Sovint s’acompanyen d’uns versos o una frase, i de vegades amb alguna imatge religiosa. Ma mare volia triar la frase del seu i dubtava entre una cita de Maragall i una de Verdaguer. Al menjador de casa tinc la del funeral del Vicenç Pagès Jordà; és una targeta amb només una frase seva: «No llegir quan ho tens tot fet, sinó llegir per no fer-ho tot». M’agrada veure-la allà i que em recordi que no fer-ho tot pot ser la millor de les idees.
La mort d’algú proper no es pot entomar a la primera. Una persona hi és i, de cop, ja no hi és. El canvi és massa sobtat, excessiu, massa irreversible. Absolutament inconcebible. Recordo quan va morir el meu pare: mesos després, encara m’assaltava algun pensament que no tenia en compte que era mort, per exemple, em venia la idea de dir-li o d’ensenyar-li alguna cosa, o veia un senyor que me l’evocava, i durant uns segons no m’adonava —no recordava— que era mort. El cervell tarda a acostumar-s’hi, o més aviat, a resignar-s’hi. La meva mare va continuar parlant amb l’urna del meu pare, perquè li era impossible interioritzar que qui havia sigut el seu interlocutor tota la vida ja no hi fos. La mort pot ser inassimilable.
Davant de la mort, jo he sentit desolació i també fúria. Fúria perquè el món no s’atura ni un segon, perquè no té la decència de parar de girar i retre un breu homenatge als meus morts, cosa que no fa més que subratllar la insignificança de les nostres vides. No, ni el món ni la vida s’aturen. Cal continuar menjant i cuinant i dormint i orinant i anant al súper. Ni la banalitat no s’atura davant de la mort. És humiliant.
La mort —tret de la d’Homer, Cleòpatra i similars— és el pas previ a l’oblit que inevitablement ens espera a tots. Durant uns anys, els amics i parents que ens sobrevisquin ens faran perviure en els seus records, però tard o d’hora desapareixerem. Aquest és el motiu de ser dels recordatoris. Són la nostra manera de lluitar contra la llei de l’oblit que vol anorrear (i anorrearà) els qui hem estimat. No volem que ningú oblidi els nostres morts i per això repartim als quatre vents papers amb el seu nom estampat.
De vegades, buscant coses en algun calaix, em trobo amb el recordatori del meu pare i, malgrat que ja fa setze anys, se’m torna a fer un nus a la gola. Hi ha una part del meu cervell que encara no ha acceptat que és mort, potser, en part, perquè el somio sovint i el torno a veure tal com era.
Pensava avui en els recordatoris perquè ha mort el Joan, el propietari de la casa on visc. No en sé gran cosa d’ell, però ens enteníem. De vegades venia a casa i fèiem un cafè mentre ell es cargolava un cigarret amb doble filtre. Era alt, de gestos elegants; la mirada severa no feia justícia al seu caràcter proper. Sé que pintava paisatges i figures delicades amb aquarel·la i carbonet. Sé que havia treballat a La Caixa. Sé que de vegades s’enderiava i no parava fins que solucionava el que el capficava. Sé que era meticulós. Sé que era bona persona. Sé que no teníem la típica relació freda i tibada de propietari i llogater. Sé que tenia un sentit de l’humor que em divertia. Sé que ens quèiem bé. Sé que, per més que parlàvem un cop al mes o menys, l’enyoraré i que de tant en tant pensaré: això ho has de dir al Joan, per tot seguit recordar que no, que ja no l’hi podré dir.
D’aquí a dos dies aniré a la teva cerimònia de comiat, Joan i, tant si tens recordatori com si no, contribuiré una mica a lluitar contra el teu oblit amb la tossuderia dels meus records.
Som vius fins que no queda ningú que ens recordi.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
