Comencem de cop, igual que ha començat el setembre: atropelladament. Tinc massa soroll mental i no em veig amb cor de continuar amb una secció que m’exigeix pensar en un tema i documentar-me, així que proposo a Catorze d’escriure un dietari setmanal. Sé que escriure dietaris m’ajuda a estar més serena, com si deixant constància de la meva vida me la tragués una mica de sobre; a banda, també m’ajuda a endreçar-me i saber millor qui soc. Sovint dins del cap tot és un gran garbuix que, quan el concreto en paraules, s’ordena de manera tranquil·litzadora. Escriure la vida és un artifici com qualsevol altre per donar-li sentit. També sé que si això ha de ser un dietari públic hi ha coses que no podré explicar per no trair la intimitat dels que m’envolten (especialment els meus fills) o per no trair-me a mi mateixa. Però el començo amb el propòsit de ser sempre honesta i de parlar de tot, de la part fàcil (el que faig, el que veig) i de la part difícil (el que penso, el que sento).
Arribo a la primera setmana de feina marejada. Dormo estrany. He tingut una rampa dolorossísima en un bessó: la més dolorosa de la meva vida; feia lustres que no en tenia. Hi ha moments en què estic com atordida, o com morta, com si tota jo estigués concentrada en un puntet molt petit dins del meu cap, una llentia humana atrapada enmig d’una massa cerebral densa i rosada per la qual costa molt obrir-se pas i la resta del cos no em pertangués. Potser encara és el jetlag, em dic per enganyar-me, però ja sé que no és això en absolut, sinó que són les obligacions que tornen: la traducció de les obres completes de Freud que m’acompanyarà durant set anys més, la revisió de la novel·la que espero publicar el 2026, la tediosa logística familiar (els horaris, les extraescolars amb els consegüents serveis meus de taxista, els àpats: no sé per què la canalla tenen el mal vici d’esmorzar, dinar i sopar cada dia), també aquesta setmana he fet ja dues ràdios, una tele i un article de diari. Tornar a l’exposició pública em fa mandra, sobretot pel que em desperta: aquesta por de fer el ridícul, de fallar, de decebre (no tant als altres, crec, com a mi mateixa).
Aquest cap de setmana hem baixat a Barcelona amb els meus fills perquè el gran comença la universitat i se n’hi va a viure. Vam anar a l’Ikea a comprar quatre coses que faltaven al pis, i com sempre una capsa d’aquelles galetes de xocolata vicioses i malsanes. Avui és la primera nit que ell ha dormit a casa seva. La primera nit de la seva vida independent, o vaja, pseudoindependent, perquè li paguem tot nosaltres, esclar, tot i que em pregunto com coi m’ho faré per assumir encara més despesa mensual, si ja fa massa temps que he de tirar cada mes dels estalvis (l’altre dia al súper em van oferir un número de la Grossa i el vaig comprar: només compro loteria quan estic econòmicament angoixada, ja sé que no em tocarà però fins que no arriba el sorteig puc tenir l’esperança que sí, i amb això em basta: quina imbecil·litat). Avui a casa meva, sense ell, hi ha una placidesa agradable; a la seva cadira encara hi ha el fill fantasma.
Quan ens vam acomiadar em vaig posar a plorar, no amb una gran pena, no, va ser més aviat com un plor automàtic, higiènic. Ploro molt sovint; quan em sobrepassa alguna emoció, la que sigui (pena, ràbia, alegria, angoixa), ploro. Soc molt de plorar. La gent se’n sorprèn: es veu que semblo una tia incommovible. De fet, ahir vam anar a veure Interstellar al Phenomena i durant la projecció també vaig plorar dues o tres vegades. I quan un amic de la universitat em va escriure per dir-me que havia llegit el meu article i que fes el favor de no posar-me ombrívola, també vaig plorar una mica, com si veiés des de fora la foscor que tinc a dins i me n’autocompadís. Però res, que tot és culpa del jetlag. I també ric, no us penseu.
L’M., la meva parella, juga a escacs online. L’altre dia em va dir que tenia ganes de fer una partida, però que se n’estava perquè tenia por de perdre. Em sembla que amb aquest començament d’any jo estic una mica igual: tinc ganes de jugar i massa por de perdre. Però jugarem.
Aquesta setmana també hi ha hagut llibres. El Cop de llum de la Bullwinkel m’ha agradat i m’ha reconfortat. Em costa trobar llibres que m’agradin, però quan els trobes, oh! Aparentment és un llibre sobre la boxa, però en realitat parla de les il·lusions i els somnis, dels fracassos i els errors, de la por i de la ràbia, de la vulnerabilitat i de la violència que tenim a dins. També hem estat pendents del llibre de l’M., que acaba de sortir: li toca fer rodes de premsa, entrevistes i llegir si algú en diu alguna cosa (celebrar les bones, entomar les dolentes, esquivar el ressentiment). Miro d’acompanyar-lo com puc en tot això, si bé sovint sento que no ho faig bé. ¿Quina és la manera de fer-ho bé? L’home que va vendre el món és un llibre bo: bo.
Amb totes les promeses i les angoixes que porta l’any, els somnis se m’han tornar a intensificar: continuen els somnis sobre aparcar vehicles (aquests fa uns dos o tres anys que m’acompanyen), ara també somio que escridasso el meu fill petit i coses relacionades amb illes. Però l’altre dia vaig volar amb una motocicleta amb la N.; d’entrada vaig tenir por però després va ser formidable. Em dic que m’he d’aferrar a la sensació de sobrevolar el món en ciclomotor.
Penso també en coses viscudes aquestes vacances. Un dia em vaig passar un quart d’hora seguint un peix al mar per veure què feia. Nedava, picotejava entre les algues, s’aturava, continuava nedant, quan venia un corrent fort es deixava portar una mica. No feia cara de preocupat ni de feliç. A casa tinc dos peixos, el Macarró i el Ravioli; en tenia tres, però l’Espagueti es va morir només arribar, tenia una aleta tocada; ja us en parlaré un altre dia. De moment em concentro a nedar, picotejar i deixar-me portar pels corrents forts.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
