A banda de l’esquizofrènia entre camp i ciutat, la meva doble vida ho és també en un altre sentit. Fa quatre anys jo era una persona totalment anònima. Tampoc és que ara sigui una celebrity, esclar, però publicar llibres i aparèixer als mitjans et situa en l’arena pública.
De cop, un desconegut se t’adreça pel nom i jo, que tinc una memòria nefasta per les cares i els noms, el primer que penso és que no me’n recordo, que hauria de saber qui és. Que estic quedant fatal una vegada més. També passa, que de tant en tant algú m’aborda pel carrer o en una botiga o en un restaurant, perquè els ha agradat algun dels meus llibres o articles. Encara no sé si em molesta o no —d’una banda és intrusiu, de l’altra, afalagador—, però se’m fa estranyíssim, ben bé com si allò no fos real i estigués en un somni delirant. Si vaig acompanyada amb els nens, la seva sorpresa sempre és majúscula: ¿però, mama, ets famosa? Jo els repeteixo que no, que en absolut, que al capdavall només em coneixen els quatre que llegim en aquest país, i encara. Fa poc em van presentar una noia en un dinar i em va explicar que alguna vegada m’havia vist al súper fent la compra (a mi i segurament al meu estat frenètic, fent ral·lis pel passadís dels llegums i les xips). La idea és molt inquietant: resulta que mentre jo vaig pel món amb la meva vida, hi ha tot d’ulls que, sense que jo en sigui conscient, em poden estar observant. Recordo haver sigut moltes vegades a l’altra banda: estar en un bar i veure aquest o aquell fent el vermut, i no m’agrada la idea de ser ara jo en el punt de mira.
Continuo tenint la meva vida privada, per descomptat. La vida de la Carlota que porta els nens a escola amb un vestit d’anar per casa, llantiat i estripat, amb crocs dels xinos i mitjons, ullerada, desmanegada, que contrasta amb la Carlota que fa presentacions i entrevistes: tinc la mània de no posar-me el vestit llantiat per anar-hi i de maquillar-me una mica, gairebé com si fos una mena de màscara per tapar (o protegir) la persona privada que soc. També les arracades: en una vida no en porto mai, en l’altra sempre. Em poso la cuirassa. Tot plegat, no és més que una mica d’abillament per anar a la guerra. Els autèntics famosos fan a l’inrevés: és en la vida privada que es veuen obligats a camuflar-se i fan allò tan teatral de disfressar-se de persones normals amb xandall, gorra i ulleres de sol. La disfressa envia un missatge: no us acosteu que vaig d’incògnit.
Tenir una petita (ridícula) vida pública t’exposa també a una cosa nova: que et puguin arribar a detestar o admirar persones que no coneixes de res. Quin disbarat. Per bé que també jo admiro (i detesto) persones que no conec. És inevitable. I un disbarat. Explica Yuval Harari que la dèria de l’espècie humana per parlar dels altres, dels que no coneixem, és un fet que explica el nostre èxit evolutiu (èxit en termes de dominació, ja m’enteneu) basat en grans comunitats: quan les comunitats creixen, arriba un punt que no tots els seus membres es coneixen, i és gràcies a la xafarderia (la necessitat d’informar-nos dels desconeguts) que aconseguim un clima de confiança. En virtut de la nostra capacitat de formar comunitats més grans, ara som l’espècie dominant (i aniquiladora) del planeta. Busco arguments racionals per reconciliar-m’hi.
En el meu cas, el pitjor de la doble vida pública i privada és l’economia. La vida pública comporta aquesta inconvenients que esmentava, però se suposa que hauria de tenir una contraprestació en termes econòmics. Ja que has de tolerar algunes incomoditats, almenys guanyes diners. Però el cas és que jo estic bastant pelada. Sovint tinc la sensació que la gent es pensa que soc rica; entre ells, també l’home generós que em lloga la casa on visc. Si surts a la tele, si et sento a la ràdio, si et llegeixo articles a mil llocs!, li deu dir el sentit comú. Si has escrit un llibre i se’n parla! Però no, en aquest sector, la cosa no va així. I això fa ràbia, perquè al capdavall tens la sensació de tenir els inconvenients de l’exposició pública, però no els avantatges.
Em queixo i no em queixo. Entenem-nos. Comprenc que és inevitable l’exposició pública si escrius: si no vols pols no vagis a l’era (en un lapsus molt freudià havia escrit: si no vols fems, no vagis a l’era). I sí, tenim l’exemple de la Rojals o la Ferrante, però són més l’excepció que la regla, perquè en aquest món els llibres que publiques els has d’empènyer una mica. Així que no em queixo. I alhora, em sento una mica vampiritzada: quan m’hagin tret tota la sang (mediàtica), em llençaran sense escrúpols a la cuneta de l’oblit.
Mentrestant, jo només puc fer una cosa: continuar escrivint llibres i articles, continuar fent el que em vingui de gust tan bé com sàpiga, amb el meu vestit estripat, llantiat, comodíssim, i pregar perquè el propietari de casa meva no m’apugi el lloguer.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
