A la casa pairal de ma mare, hi havia unes golfes polsegoses a les quals només em vaig atrevir a entrar una vegada, per por sobretot que enmig de la foscor (no hi havia cap mena de llum), em pogués passar per alt algun dels escorpins que convivien amb nosaltres amagats entre les pedres dels murs de la casa. A banda de les golfes, on hi havia els objectes més antics i abandonats —una talla de fusta d’un àngel, un gramòfon espatllat—, la casa tenia també el pis de sota teulat dedicat només a acollir els trastos que encara ens quedaven a prop, ja sigui perquè els fèiem servir un cop l’any (com el Chocomatic) o perquè els havíem abandonat feia poc (la paradeta de fusta de les verdures que havia construït el meu avi, la gàbia immensa d’un ocell que s’havia mort, els cavallets de pintura del meu pare, els llibres de text d’EGB de tots els germans). Abans es podien acumular diverses vides sota un únic sostre.
En canvi, al pis de Barcelona on vivíem quan jo era petita, l’espai ja era més limitat. Sí que teníem un traster, una habitació minúscula sense finestres ni ventilació, amb les parets cobertes per estanteries que arribaven fins el sostre i que allotjaven de tot: des de les boles de vidre de Nadal fins a sabates de taló que ningú no es posaria mai més. Durant la carrera, somiava de convertir aquell quartet en una cambra fosca per revelar fotos. Però ara que a Barcelona el metre quadrat es ven a cinc mil euros ja no ens podem permetre destinar ni tres metres quadrats a amuntegar trastos. Quan la cosa es va començar a posar magra, van aparèixer els falsos sostres. Aixecant una placa podem accedir a tot un submón (o més ben dit, a un supramón) habitat pels derelictes de les nostres vides anteriors i per totes les coses que ja no fem servir però que, per nostàlgia, no som capaços de llençar. Jo mai he tingut un fals sostre d’aquests, i la veritat és que m’inquieten absurdament, és com si el passat t’assetgés, com si, mentre et passeges per casa, planés sobre teu l’amenaça de ser esclafat per tot el que has tingut i tot el que has sigut. Si fins i tot la memòria de vegades ens esclafa i mira que no té pes ni massa ni volum. M’estimo més deu escorpins que els passats que et cauen a sobre per trinxar-te el dia i l’humor.
Tinc la sort de viure, en part, fora de Barcelona, i tinc un garatge on no m’hi he de mirar gaire amb l’espai. Temo el dia que hagi de marxar d’aquesta casa perquè, per més que amb la mudança llenci un munt de coses que els meus avantpassats haguessin desat a les golfes, jo no cabré enlloc. Ja em sé tot el discurs que diu que no ens hem d’aferrar a les coses, que per anar lleugers per la vida ens hem de desprendre de tot. També sé que els que vindran després de mi ho llençaran tot, o gairebé, sense mirar-s’ho gaire. Ho sé perquè jo mateixa davant de l’allau de coses que tenia ma mare al seu pis no em vaig veure amb cor de revisar-ho tot. Massa papers, massa fotos, massa roba, massa capses i capsetes. Massa vida viscuda. Ja ho sé que els vestigis materials de la meva vida no interessaran a ningú, però què voleu que us digui, em sap greu separar-me dels àlbums de quan era petita, dels meus diaris d’adolescència, de les redaccions dels meus fills, del trofeu lletjot que em van donar amb el primer premi literari. Potser no ens hem d’aferrar a tantes coses, però desprendre’s de totes tampoc em sembla el més sa. ¿Què som sense arrels ni orígens? Jo encara em miro al mirall en forma de sol que vaig trobar en aquelles golfes polsegoses.
Sigui com sigui, els senyors de Bluespace, Zebrabox i similars han vist el buit de mercat i ens lloguen trasters per una quantitat no gaire mòdica. Potser amb el ritme d’augment de preus de l’habitatge, acabarem nosaltres fotuts en un zulo d’aquests, vivint en un forat sense llum ni lavabo, amb un catre i para de comptar. Ara el problema no és que ja no ens hi càpiguen els trastos, sinó que amb el que podem pagar no hi cabem ni nosaltres ni els nostres fills. Estaríem moníssims tots plegats dins de grans caixes de cartró, apilats en magatzems immensos dels afores de les ciutats.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
