Anar per la ciutat escoltant música amb auriculars és convertir la pròpia vida en un musical. La il·lusió es reforça quan ensopegues un semàfor que parpelleja al mateix ritme que la cançó que estàs sonant o quan una persona es gira de cop en l’instant precís que hi ha un esclat de bateria. Posar una banda sonora a la teva vida, aïllant-te del so de la realitat, fa que la puguis tenyir del sentiment que vulguis, és a dir, que puguis disfressar el món com et convingui, segons el teu estat d’ànim. De vegades, poques, quan estic especialment exultant (no passa sovint, ho reconec), començo a ballar al mig del carrer; d’altres, quan estic tocada, em poso un nocturn de Chopin i tot s’enfonsa en una melancolia escruixidora.
Tot això va començar als noranta, quan anava a l’institut i a les set del matí caminava i cantava pels carrers deserts de Gràcia fins a la parada de l’autobús. Això només es pot fer quan no hi ha ningú, perquè amb les orelles tapades, els desafinaments i galls són de traca. En aquell moment, els aparells (els walkman) no tenien limitació de volum com ara, de manera que sospito que en la meva adolescència devia assassinar en massa les cèl·lules ciliades de la meva orella interna. Si algun dia acabo sorda serà en part per culpa meva. També el meu fill acabarà sord perquè no m’imposo prou per aconseguir que es tregui els earbuds unes hores al dia. Al final, sempre acabo allà mateix: tenint la culpa de tot.
Quan necessito concentrar-me, també faig servir els auriculars. M’hi poso soroll de pluja i entro en un mode de concentració màxima. Deixar de sentir les distraccions sonores del món és segurament la millor manera de sentir el soroll que ens corre per dins.
La invenció dels auriculars és recent. Els primers són de finals del XIX i es feien servir en telefonia i telegrafia. No va ser fins als anys trenta que es van comercialitzar els primera auriculars i fins molt més tard que es van fer populars.
Sovint, quan vaig pel carrer i veig persones amb auriculars em pregunto què deuen escoltar. ¿Deuen veure el món amb una banda sonora trista o esclatant? ¿Deuen escoltar un pòdcast sobre cuina, filosofia, feminisme, autoajuda, sexe? ¿O potser una nota de veu quilomètrica d’una amiga en crisi? ¿Som el que escoltem?
Fa uns anys vaig traduir un vídeo d’una persona explicant com era portar un implant coclear. Era un home que s’havia quedat sord de petit i que, gràcies als avenços de la tècnica, havia pogut recuperar l’oïda. Deu ser increïble recuperar un sentit perdut, tot deu ser terriblement intens, preciós i alhora aclaparador. L’home en qüestió podia desactivar l’implant sempre que volia. Per més que agraïa molt haver recuperat l’oïda, explicava que, de vegades, atabalat per l’excés de sons, se’n desconnectava i sentia una placidesa total. Em va fer una mica d’enveja la possibilitat de poder silenciar el món totalment a voluntat.
Ara mateix soc a l’escriptori, en una casa al mig del camp. Sento la deshumidificadora del passadís brunzint, el tecleig dels meus dits, el nyic-nyic ocasional de la pilota inflable on sec, el ventilador del portàtil que rondina perquè ja està una mica vell; si obro la finestra, ocells que refilen. No em puc imaginar què és no sentir res. Per això em fascinen les cambres anecoiques, aquelles sales revestides amb un material que absorbeix tots els sons. M’encantaria entrar-hi. Diuen que és per tornar-se boig, perquè no, allò no és silenci: quan deixes de rebre sons de l’exterior, llavors sents el so de dins: la sang circulant, els batecs del cor. ¿I com sonen els pensaments, les emocions?
De tant en tant, em proposo escoltar el món. Surto al carrer i em fixo en tots els sorollets que sento, com si posar consciència en el món m’ajudés a entendre’l una mica millor. Un motor, un crit, una rentadora centrifugant, un llençol que espetega amb les ratxes de vent. Paisatge sonor, en diuen.
Les estadístiques afirmen que un 80% de la població urbana fa servir regularment auriculars. L’epidèmia dels auriculars, a la qual contribueixo i continuaré contribuint, no deixa de ser una prova més del fet que cada dia ens costa més escoltar la realitat que ens envolta, que ens carrega la manera com sona, així que posem el noise cancelling i deixem de sentir les fanfarronades de Trump i les persones que, amb raó o sense, ens fan la contrària. Només estem disposats a sentir el que tenim a dins, el que triem, el que som. Pretenem que la realitat s’encomani de nosaltres, de la nostra alegria i la nostra pena, que el món sigui un gran llenç on projectar-nos, de manera que, per mandra, por o estupidesa, rarament abandonem el nostre paisatge. Però tot sona tan bé, tan clar, tan fort, que tant és saber que a llarg termini ens quedarem sords de nosaltres mateixos.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
