Aquesta setmana em va arribar una postal. L’he penjada al menjador com un símbol de no sé què, potser d’un temps que ja no existeix: del temps en què les persones s’enviaven paraules escrites a mà amb lletres úniques i de vegades inintel·ligibles. Ara les paraules ja viatgen només (o gairebé) per l’espai virtual. Em pregunto si en el futur existiran epistolaris de persones actuals compostos de paraules electròniques. Però no ens enganyem, els emails rarament els fem servir per explicar-nos llargament les nostres vides, i les converses de WhatsApp no són el mateix, perquè només contenen respostes immediates i breus, poc meditades. ¿L’equivalent als epistolaris seran transcripcions de notes de veus quilomètriques? Qui sap, potser en el futur haurem deixat de comunicar-nos. Sigui com sigui, tinc la postal al menjador.
Les persones sempre hem necessitat enviar-nos coses. Ja el egipcis tenien un servei postal rudimentari i també els romans van muntar el seu cursus publicus. Abans ens enviàvem paraules, ara sobretot paquets, amb un trànsit que s’ha disparat amb Amazons i companyia. Li pregunto a un assistent d’IA quants paquets s’envien cada dia al món. Tot i que sé que és massa probable que s’ho inventi, em diu que 441 milions de paquets diaris, xifra que equival a uns 5 paquets cada segon: una mica per sobre de les criatures que neixen. Em semblen pocs. Però és indubtable que estem saturats de trastos; diuen les estadístiques que de mitjana rebem més de quaranta paquets l’any per persona. Com ens agraden les coses: són una manera formidable d’omplir els buits que tenen les nostres vides jugant al gran tetris de les insatisfaccions. També jo rebo paquets, també jo tinc insatisfaccions.
Pensava en tot això l’altre dia que vaig topar amb una botiga estranyíssima al carrer Ferran. Una botiga que és com una tómbola moderna on no saps què compres. Les estanteries estan plenes de capses de cartró de totes les mides amb etiquetes ratllades amb permanent negre. Des de paquets lleugers que caben en una mà fins capsotes feixugues d’un metre. Segons diu a l’entrada, són paquets d’Amazon, Shein i Aliexpress que no han sigut reclamats pels clients, de manera que allà els revenen a 24 euros el quilo.
Hi vaig entrar. Alguns cartells informen que està prohibit fer forats a les capses per esbrinar què hi ha a dins. Tot de gent pul·lula per l’establiment jugant a sospesar paquets; alguns se’ls acosten a l’orella com si fossin immensos cargols de mar i els ausculten; si van en bosses, els palpen. Alguns paquets tenen avís en vermell: FRÀGIL. N’agafo un i tot són catacroncs interiors. Pocs clients s’atreveixen a comprar, malgrat la curiositat evident de tots i la temptació de fer-te a tu mateix un regal sorpresa. A l’entrada, desfilen per una pantalla tot de clients (o suposats clients) riallers i satisfets que han ensopegat amb una tauleta electrònica o uns auriculars. També jo sento l’impuls de comprar alguna cosa, fins i tot de comprar alguna cosa amb la intenció de després escriure’n un article: qualsevol excusa és bona per caure en la temptació. Però em refreno: no tinc l’economia per a tómboles estúpides.
M’espero una estona a fora, des d’on veig la taula equipada amb tisores i cúters per desembalar el que hagis comprat i no haver d’esperar a arribar a casa per sortir de dubtes de seguida, és a dir, per abraçar de seguida el desengany. Al costat de la caixa uns cartells alerten que, un cop obert, el paquet no es pot retornar per més que el contingut estigui trencat o no funcioni. Tothom surt amb les mans buides. Per 24 euros el quilo potser val més comprar-se un bon formatge. Sembla que no ens hem tornat del tot idiotes.
La veritat és que em fascina aquest establiment de «surprise boxes». En el fons, potser se’n pot treure alguna cosa bona. Per exemple, que l’actitud davant de la vida ha de ser com davant d’una capsa misteriosa, al capdavall el resultat és igual d’aleatori, de manera que ho has d’encarar amb tota la il·lusió sabent que t’has de prendre amb serenitat el que en surti, sigui el que sigui, i, que si et toca un joc de copes trencades, hauràs d’aprendre a fer-te fotre. Sens dubte, és un bon entrenament per a la frustració. Comprar-se una capsa és comprar-se una il·lusió i segurament tots anem massa faltats d’il·lusions. Potser el que hauria d’haver fet és comprar una capsa i no obrir-la mai. Posar-la al menjador, ben a prop de la postal, com una escultura per recordar-me cada dia que la il·lusió només depèn de creure fugaçment en promeses absurdes, encara que sigui en va i que arribin mal embalades.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
