Tot ha anat segons el pla, i el pla era l’excés. Després de set dies aquí ja he transitat per tots els excessos: de cultura, de socialització, d’alimentar-me malament, de desànim. Altres excessos m’han provocat una cistitis que miro de contenir amb torpedes de D-manosa. I avui m’he aixecat amb ressaqueta; res greu, només una certa feixuguesa física i el cap una mica emboirat, com si els pensaments avancessin sota l’aigua, en un medi més dens.
Comencem per l’excés més sa: el cultural. Dilluns em van convidar a La guineueta astuta de Janáček que inaugurava la temporada del Liceu: molta catifa vermella i molta elegància de la d’abans (cabells tenyits i marcats, perfums embafadors, xals que pengen lleugers de les sofrages del braç). Janáček sempre em fa pensar en Milan Kundera, que en parla en alguns dels seus assajos; Kundera va ser un autor molt important per a mi. Al Liceu hi vaig poc, però m’agrada a anar-hi. Sempre penso en la meva tia, que m’hi va portar per primer cop quan jo devia tenir quinze o setze anys. L’òpera m’agrada segurament des del dia que un paio que va abusar de mi quan en tenia tretze em va donar un casset d’àries i el vaig escoltar milions de vegades i em va fer plorar (el casset, i ell també, esclar). Malgrat el record trist i rabiós de tot plegat, al meu cervell li continua agradant: tenim cervells sàdics. Ma mare, que mai va ser d’anar al Liceu, també s’emocionava amb algunes àries populars com «Una furtiva lagrima». Així que vaig al Liceu i em torna ma tia i ma mare, Kundera i el malparit. Som un garbuix d’associacions mentals que a cada moment se’ns disparen sense control.
Sigui com sigui, érem amb La guineueta astuta: música i cantants excel·lents, però un llibret i una posada en escena una mica nyè pel meu gust. Una cosa que, potser absurdament, m’irrita una mica de les representacions (òperes, teatre, pel·lis, sèries) és que els personatges no facin les accions sinó que només «facin veure» que les fan, per exemple, ¿quantes vegades hem vist personatges que s’encenen un cigarro per apagar-lo tot seguit o que demanen un beguda que llavors no es prenen o que pleguen la roba però malament? És com si les accions actorals fossin allà per omplir, no per significar, i això em molesta. També a La guineueta astuta hi havia un cantant que no escombrava sinó que només feia veure que escombrava (de fet, més aviat, ho escampava tot) i una corda que feia veure que lligava curt la guineueta però que en realitat li anava llarga i tot. Són detalls insignificants, ho sé, però m’empipen perquè em recorden que tot plegat és una mentida, un artifici.
Més. Dimecres vaig fer un intensiu de Bulgàkov. Em vaig agafar festa i em vaig passar el dia llegint El mestre i Margarita (vaig arribar a la pàgina 350) fins que va ser l’hora d’anar al Lliure a veure l’adaptació que n’ha fet el Rigola. Quan vaig a veure alguna cosa seva, sempre procuro haver llegit l’obra original, perquè una de les gràcies que jo li trobo al que fa al Rigola es entendre com ha digerit l’original, veure què conserva i què elimina, què respecta i què modifica, com en una mena d’exercici de psicologia inversa, de teatralització inversa o jo què sé. M’interessa molt això i també la manera com la vida real és filtra en major o menor mesura en tot el que fa. Nao Albet està extraordinari.
I també hem tingut llibres, esclar, perquè he baixat una quants dies a La Setmana del llibre en català. M’hi he comprat tres llibres: Escenaris (si entreu a una llibreria podeu obrir-lo per la portentosa pàgina 11 i llegir-la: quin festival, senyores! i quina declaració d’intencions també), Els crits i Limónov, que és un dels Carrères que tinc pendents (Carrère m’entusiasma literàriament i a estones em repugna humanament: però no puc deixar de tornar-hi).
De vegades em fa l’efecte que La Setmana és una mena de teràpia col·lectiva del sector. És maco, i potser catàrtic, trobar-t’hi tothom: editors, traductors, llibreters, autors, representants de les institucions, correctors, periodistes, impressors, lectors. Jo he xerrat (en excés) amb moltes persones que m’ha fet gran il·lusió retrobar: el Jordi Cornudella (savi, proper, generós), la Rosa Rey (l’adoro), la Marina Porras (amb la cara endolcida), la Núria Bendicho (divertida, directa), la Maria Bohigas (lúcida, irreverent), l’Eva Piquer (misteriosa, més desimbolta que de costum), l’Anna Punsoda, la Júlia Ojeda, la Isabel Obiols, la Laura que vaig conèixer ahir mateix, els intrèpids germans Souto que s’han embarcat en una aventura editorial de la qual aviat sentirem a parlar (Eclecta), la Gemma Ventura i tantíssims altres que ara em descuido (no m’ho tingueu en compte). La veritat és que estic una mica atordida de tant parlar, com si m’hagués desbordat o com si un cop tret el tap inicial, després ja tot el que tenia a dins hagués començat a rajar com una ampolla de xampany: imparable, tacant-ho tot, vessant-se a terra i on no toca.
La ressaqueta ve també de La Setmana i el tancament de dissabte nit: no em vaig poder estar de repetir d’aquell Agaliu de la barra, que és un vi que també em dispara associacions. Fa més de vint anys (ja!?) vaig anar a una cata de L’Olivera a Cal Ble (una mena de miracle que va florir a Igualada durant uns anys) amb la F., que hi treballava de cap de comunicació i que és una de les meves grans amigues de llarg recorregut. Una nit, després de sopar en aquell mateix restaurant, vaig sortir al carrer i vaig deixar un missatge al contestador d’un compositor austríac i l’endemà vaig comprar un bitllet i me’n vaig anar a Viena. Cal Ble són (eren) associacions mentals de llibertat i un futur per estrenar. Li comento tot això a la directora igualdina de La Setmana i ella m’explica que el propietari es va estimbar per les escales de l’edifici. La història em trasbalsa, encara hi penso.
Però no tot han sigut flors i violes aquesta setmana. Tinc una sensació d’esgotament, de tenir massa fronts oberts que em xuclen l’energia, que tot és massa difícil i fa massa pujada i que hi ha dies que no puc més d’empènyer i em dic, Carlota, para, tira la tovallola, deixa’t guanyar, calla, obeeix, sotmet-te d’una punyetera vegada. Massa guerres. Una nit vaig tenir una desoladora sensació de derrota general. Per la ciutat vaig veure anunciada aquesta pel·lícula que es diu Una batalla tras otra (i que crec que anirem a veure aquesta tarda perquè l’M. en té unes ganes boges) i vaig pensar que és exactament com em sento: ficada en una esgotadora batalla continuada (en la feina, en l’escriptura, en l’economia domèstica, en la parella). He de deposar les armes.
Amb el tema d’escriure estic especialment desanimada i em dic que, després d’aquesta novel·la que ja està feta, s’ha acabat. Ja et passarà, em diuen uns. I també n’hi ha que em retreuen que estigui desanimada: com si no fos legítim que jo estigués desanimada, aquests gairebé estan emprenyats amb mi. Es veu que jo no tinc dret a descoratjar-me i encara menys a dir-ho: és una ofensa pels que tenen més motius que jo per desanimar-se, què m’he pensat! En fi, estic com estic, què voleu que hi faci. El desànim amb escriure ve per una sensació d’absurd: ¿publicar per a què? Per vendre quatre llibres, fer cinc entrevistes, tenir tres ressenyes bones que ningú no llegirà, i que al cap de dos mesos el llibre ja sigui mort: mort i enterrat sota l’allau de novetats que surten i que ningú té temps (ni gaire ganes) de llegir. ¿Vull formar part d’aquesta allau sense sentit? ¿Publicar un llibre és tirar-lo a un pou molt fondo?
Aquesta setmana, a més, alguns llibreters s’han indignat amb mi i m’estan linxant a Instagram. Més batalles, més desgast. Hauré de fer un article per explicar-me, tinc la sensació que se’m malinterpreta: no tinc res contra les llibreries de poble, EVIDENTMENT que no!; ni tinc res contra les llibreries independents, que prefereixo milions de vegades a les dels grans grups; i sé que la realitat dels llibreters també és molt puta; només dic que alguna cosa falla en el sistema si un llibreter et demana que vagis a fer una presentació a casa seva i després no pot convocar ni cinc persones: això, per exemple, em va passar a l’Abacus de Sant Cugat, que ni és un poble ni és una llibreria independent; curiosament quan vaig anar a La Corunya, on no em coneixia ni Déu, hi havia cinquanta persones. Jo només voldria que entre tots busquem maneres de treballar sense esgotar-nos (i arruïnar-nos) perquè sí. El cas és que alguns llibreters m’estan dient de tot (que què m’he pensat, que qui em crec que soc, que si soc una egòlatra mediocre, que si els meus llibres són una porqueria, que si se m’ha de fer boicot, que si soc una pessetera). Potser és que tots estem en massa guerres i vivim a la defensiva; esgotats en les trinxeres respectives, ja veiem hostilitats i enemics fins i tot on no n’hi ha.
Aquesta setmana no he traduït. He estat revisant aquesta novel·la meva que dic que serà l’última sentint de fons els càntics i les panderetes d’uns veïns del davant que cada dia fan una olla de menjar comunitari (arrossos, estofats, una mena de tortitas); és un centre de coses ayurvèdiques que armen bastant escàndol. Tenen tot de plantes que s’emparren als filferros formant un petit porxo vegetal. Una ramificació puja fins al teulat i allà hi ha una fruita que ningú cull perquè no la veuen; i jo que la veig, no la puc collir. Durant el dia, em miro aquella fruita; la imatge m’obsessiona una mica, com si tingués als morros una metàfora que no sé desxifrar. I mentre jo la miro, la fruita, allà desatesa, inabastable, es comença a podrir per dins.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
