Aquesta setmana he fet una immersió hamletiana: avui a la tarda faig una sessió prèvia a la funció sobre el Hamlet de l’Ostermeier a Temporada Alta, així que l’he llegit en la traducció sempre esplèndida de Sellent. He de confessar que no soc particularment shakespeariana: em carreguen una mica l’artifici i els jocs de paraules, tot i que m’adono que la seva obra ens continua interpel·lant tant en l’àmbit col·lectiu com privat; l’angoixa, la identitat i el dubte que vertebren el text de Hamlet són també marques de fàbrica del món contemporani. Aquesta setmana, que han continuat les meves batalles en massa fronts, jo mateixa em podria fer la mateixa pregunta que el príncep danès: «¿és més noble sofrir calladament les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent?» De vegades, sí, aquella sensació que valdria més: «Morir, dormir…dormir… i potser somiar…».
A banda de llegir Hamlet, m’he informat sobre Ostermeier, un director que m’agrada i no m’agrada. Fa anys, quan encara em dedicava a sobretitular teatre, vaig sobretitular algunes obres seves: el primer visionat no m’entusiasmava gaire però amb cada nova lectura anava emergint una força molt potent. Recordo un dia que el vaig veure dirigir un assaig al Teatre Municipal —quin privilegi!— i em va impressionar l’encert i la implacabilitat dels seus comentaris als actors. El cas és que aquests dies que buscava informació sobre l’Ostermeier vaig ensopegar amb un pòdcast de Die Zeit, on es dediquen a entrevistar un personatges fins que ha dit tot el que vol dir, d’aquí que el pòdcast es digui Alles gesagt («Tot dit»). Hi ha episodis que duren dues hores, el de l’Ostermeier en dura sis. Ara que ho he descobert, segurament no podré evitar escoltar-ne d’altres: les set hores de Wim Wenders, les cinc prometedores hores amb una lingüista que no conec de res: Luise Pusch, etc. A mitja entrevista dinen, mengen postres, se sent el soroll de coberts i deglucions. L’oient se sent com un espia. Escoltant les sis hores de l’Ostermeier pensava que m’encantaria poder fer alguna cosa així a casa nostra: entrevistar personatges destacats fins que se’ls acabi la corda. O fins i tot entrevistar persones anònimes. O fins i tot escriure un llibre de ficció imitant el format, com si en fos una transcripció.
A banda, he començat a traduir La psicopatologia de la vida quotidiana de Freud, un llibre que vaig llegir fa trenta anys i que ara em tindrà entretinguda fins al març. És un llibre que parla dels actes fallits: quan diem una cosa per una altra, escrivim una cosa per una altra, etc. L’error com a símptoma d’una repressió. De vegades escrivint a l’ordinador he comès errors graciosos, com ara escriure Furt per Gurt. Imagino que Freud també els inclouria en la categoria de símptoma. Com que tradueixo això, ara, inevitablement em fixaré més en les relliscades: seguirem informant dels símptomes.
Ha sigut també una setmana atrafegada en altres sentits. Dimecres vaig anar a La Turra a parlar sobre separacions (hosti, és increïble: ¿com pot ser que sigui tan vella?). Dijous vaig anar al Sant Miquel de les Lletres de Lleida a parlar sobre l’estat de la literatura catalana; em vaig vestir de dol per anar-hi; em va agradar que hi fos la Núria Cadenes, amb qui no havia coincidit mai més de cinc minuts, és lluminosa, intensa, tenaç; m’hi vaig trobar la M., a qui feia vint anys que no veia i ens vam quedar massa a mitges en la conversa (quantes converses pendents sempre); després vam sopar amb l’Antoni Gelonch i, fent broma sobre les meves penes econòmiques, li vaig demanar que em busqui un mecenes: ¿t’imagines? (no, impossible); pel camí vaig escoltar l’Ostermeier, a qui de tant sentir-lo parlar de la feina, de la vida, de la família, ja gairebé em surt d’anomenar-lo el Thomas: és el que passa amb les persones públiques, que de tant veure-les o llegir-les o escoltar-les, t’acabes pensant que les coneixes; a mi de vegades em ve gent i em parlen com si estiguessin reprenent una llarga conversa que, en realitat, mai han tingut amb mi.
Divendres l’M. va presentar L’home que va vendre el món a Ona amb la Llucia Ramis: tot va anar segons el pla: prou gent, conversa engrescadora, llibres venuts, estimulant sopar posterior; hi vaig arribar zombificada per un excés d’hores de feina: sensació dissociada, com si el món exterior no existís, cosa que implica que parlo amb la gent i em sento a mi mateixa des de fora, com si les paraules que dic no fossin meves sinó d’algú altre, d’una desconeguda que em viu a dins, d’una ombra deformada de mi mateixa, o com si tot fos un somni: ho veig tot però no puc controlar cap on va; al cap d’una estona em vaig reconnectar a la realitat; [fragment autocensurat: que trist és tenir por de dir les coses tal com són].
Tot amb tot, un parell de dies a mitja tarda m’ha vingut un accés de plorera: llàgrimes de cansament, la sensació aclaparadora que no paro no paro no paro, que no arribo no arribo no arribo. Vesso quatre llàgrimes i després reprenc la feina una mica més asserenada.
Avui és el sant de ma mare; fa dies que no la vaig a veure; sovint quan hi penso, una altra idea ve tot seguit: ¿i a mi, quants anys sans em queden abans que l’Alzheimer em trinxi? L’altre dia vaig llegir una notícia sobre un experiment amb ratolins que els ha revertit l’Alzheimer (o per ser més exacta, ha revertit l’acumulació de proteïnes tau i beta-amiloides). I jo, ¿seré a temps de rebre algun tractament? ¿M’hauria de fer una prova per saber si el compte enrere ja s’ha posat en marxa? L’Alzheimer només és genètic en part, diu la gent, no t’hi encaparris, a tu segur que no et passarà: i jo veig la meva àvia, la meva mare, les dues com closques de persona buides per dins, amb el cervell fet un carquinyoli. ¿Com voleu que no m’hi encaparri? L’últim dia que vaig anar a veure ma mare somreia molt, se la veia molt contenta i, de cop, se li girava el semblant, i feia per plorar amb una mirada desoladora. Va alternar entre la rialla i el plor unes quantes vegades; va intentar dir alguna cosa, sense èxit (ja fa anys que no parla i, si ho fa, només diu paraules sense sentit). ¿Què hi ha allà dins? ¿Qui hi ha? ¿Encara hi ha alguna mena de consciència, encara hi ha la meva mare encongida, empetitida, morta de por, acorralada en un racó del seu cervell?
En fi, les persones que som, les persones que érem, les persones que serem. L’altre dia regirava un calaix buscant un segell i vaig topar amb un diari que escrivia a mà l’any 2002. El vaig fullejar. I quin vertigen veure que continuo sent la mateixa, que després de 23 anys hi ha coses que encara no les he après. Em va fer com una vergonya i també em va descoratjar: nena, deixa-ho córrer. Tinc altres diaris anteriors, de quan tenia 19 anys, de quan en tenia 13: en tots ells es constata que no puc deixar de ser qui soc. Ofèlia diu: «Sabem allò que som, però no allò que podem ser». També en això procuro no encaparrar-m’hi: tinc massa feina.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
