Em poso a escriure això en dilluns, en lloc de diumenge com la resta d’entrades: ahir vaig estar massa ocupada amb els nens i amb una altra cosa que no puc dir i de la qual ja m’he alliberat. Avui és 6 d’octubre. Sempre dic que no soc supersticiosa, però ho dec ser perquè hi ha algunes dates que espero amb certa tensió, i una d’elles és el 6 d’octubre. En aquesta data m’han passat coses importants, algunes no les puc escriure aquí, altres sí: es va estrenar la primera obra en què vaig treballar a La Fura (a Graz), va començar el primer Festival Temporada Alta en què vaig treballar, és el dia del sant del meu fill i és l’aniversari d’un idiota de qui em vaig enamorar fa uns anys (de vegades, quan et cal amor, t’enamores del primer saldo que passa). Aviam què m’espera avui. L’altra data que em tensa és el meu aniversari: no m’amoïna fer anys, però és un dia en què sovint em passen coses tristes, i direu: això és que tu les propicies. Us asseguro que no.
Vaig passar un dilluns i dimarts avorridots: feina a casa, anar a la tele (sempre la sospita: ¿he fet el ridícul?), trucar a la ràdio (on vaig reivindicar la feina dels traductors, aprofitant que era Sant Jeroni, el nostre patró; l’altre dia l’Adrià Pujol em deia que la pena no ven; ¿m’he de plantejar tot el que dic com un problema de màrqueting? Si és així, hauré de callar molt, em sembla), menjar, dormir. Vaig marxar de Barcelona amb l’M. a 38 de febre i el terror que jo també em posés malalta, perquè, ja se sap, els autònoms no ens ho podem permetre. Dimecres, abans de pujar cap a La Pera, vaig anar a la roda de premsa del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat, on faré el meu monòleg el 23 d’octubre. Una de les feines que m’he imposat a partir d’avui és refrescar-lo (ja fa dos mesos que el vaig estrenar), cosa que implica dir-lo en veu alta dia sí dia no. Aquests dies he llegit Escenaris, de Toni Sala, on hi surt un actor que té un moment de pànic escènic. Em fa molta por que em passi, que els nervis em traeixin i em quedi en blanc: de vegades m’ha passat en alguna xerrada, de cop no puc pensar amb claredat, només puc pensar que no puc pensar, em quedo atrapada dins el meu cap, empresonada entre pensaments, i no puc contactar amb la realitat exterior, és una sensació desagradabilíssima i que em costa molt de dominar. En fi, estudiaré altre cop el monòleg perquè fins i tot en cas d’emergència mental pugui continuar funcionant.
I després, dimecres tarda, aterratge a La Pera amb la canalla. Quan arribo, el primer és repassar la casa per si hi ha cap novetat. Aquesta setmana tinc un nou cau davant de la finestra que ara mateix m’il·lumina. No sé mai de què són els caus: ¿de conill, de serp, de gripau? M’agrada veure animals quan soc per aquí, com si deixant-se veure m’estiguessin enviant un senyal d’alguna cosa, en concret, d’alguna cosa bona (sí que dec ser supersticiosa, ai). A la nit, sovint hi ha un gripau vora la porta de la cuina i l’he de fer fora per poder tancar el porticó. L’empenyo amb compte amb una cullera de fusta (algú em va dir que no s’han de tocar) i m’agrada notar el pes del cos, la solidesa, i també veure com es mou. El divendres vaig veure tres cabirols davant del camp de casa. No havia passat mai. Em vaig quedar quieta mirant com travessaven el camp. Els vaig fer fotos, però a totes se’ls veu massa pixelats i lluny. Tres cabirols en un sol dia ha de ser un auguri extraordinari. Diria que veure animals em fa sentir que formo part del món. Jo veig el cabirol i el cabirol em veu a mi. No som tan diferents.
Sigui com sigui, aquí veig coses diferents que a ciutat. De vegades, com l’altre dia, hi ha globus aerostàtics suspesos en l’aire. Sembla que siguin allà quiets, però et despistes tres minuts i veus que en realitat se’t va acostant. Aquesta setmana que sento que tinc al meu davant tants possibles futurs oberts, m’ha semblat que el futur és això: una cosa suspesa en l’aire que se t’acosta sense que te n’adonis. Perquè potser els futurs que tenim no són ben bé una cosa que triem i cap a la qual anem, sinó que és el futur el que ens tria i ve fins a nosaltres (¿això m’ho dic per treure’m de sobre el pes de la responsabilitat (¿la culpa?) sobre la meva vida?). Tanmateix, no pujaria mai a un globus. Crec que em faria por. Hi ha èpoques que somio de manera recurrent que estic atrapada en un punt altíssim i molt petit, i estic tan paralitzada per la por que m’estic a terra estirada, incapaç de moure’m. Ara fa temps que no ho somio (i no serà perquè no estigui morta de por a la vida real), sinó que continuo amb els somnis de lavabos i merda, també amb somnis dels quals em desperto plorant i somnis en què m’excito de mala manera.
Avui espero una trucada del S., que és una persona molt important a la meva vida, per més que ens veiem molt poc i que parlem molt poc; és una de les persones a qui em fa més por decebre (tinc des de fa anys somnis en aquest sentit). Aquests dies m’ha ajudat amb un tema que fa mesos em fa nosa. És una mena d’àngel de la guarda; si llegeix això es fotrà de mi. L’altre dia li deia que quan penso en l’agraïment que sento envers ell, se’m fa un nus a la gola, perquè és així: és així. Ell em va respondre que potser resultarà que soc tant exagerada amb la lloança i l’agraïment com amb la crítica.
Aquesta setmana he negligit la feina de desbrossar i segar (ho pagaré l’altra setmana), però he anat al bosc a buscar bolets, que és una cosa que em fa feliç. És com sortir a buscar tresors. No, de fet, és millor que sortir a buscar tresors, perquè els bolets te’ls pots menjar i els tresors no, i menjar bé és una altra de les coses que em fa indefectiblement feliç. Aquesta setmana vaig anar a un bosc espès i poc amable que m’agrada perquè m’obliga a arrossegar-me i obrir-me camí; com sempre vaig acabar una mica esgarrinxada i vaig arribar a casa amb branquillons ficats a tot arreu: als cabells, a l’esquena, a dins de les calces. Quan soc al bosc buscant bolets, necessàriament he de buidar el cap, no puc estar pensant en els meus bucles i les meves merdes: he d’estar molt atenta perquè una branca no em tregui un ull i per detectar els bolets, que sempre s’amaguen. Vaig tenir recompensa: ceps, rossinyols, apagallums i, oh, un bon grapat d’ous de reig. Quin festival. Potser el que m’agrada d’anar a buscar bolets és que la recompensa és directa i fàcil, matemàtica; en moltes altres coses, per més que t’hi esforcis la recompensa no arriba o t’imposa un llarg termini agònic. Mirant-me els ous de reig, pensava que de vegades també jo soc un reig tancat, una cosa en potència que no s’ha desplegat com cal. D’anar a buscar bolets, també m’agrada l’olor de bosc i la llum matisada que es filtra entre les branques: m’hi sento protegida (per bé que no n’estic gens, sinó tot el contrari, puc topar amb animals perillosos, puc calcular malament i trencar-me el turmell, etcètera). Però és així, m’hi sento protegida i també m’hi sento una mica animal: sense sobrepensaments, arrossegant-me entre els matolls, bruta, ensumant, amb els sentits alerta, buscant aliment. És com si estigués més desperta i menys ficada dins de mi mateixa (lluny de l’efecte mental de matrioixca). Ser un animal no estaria gens malament potser: ells no tenen la psique espatllada per la civilització i el jo. Com a humana sovint em sento avariada.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
