Dissabte que ve serà novembre. És increïble. El temps corre al meu davant i jo li vaig a darrere traient la llengua, tot i que ja sé que no l’atraparé mai (o sí: el dia que mori). Si més no, que s’acosti final de mes implica que algú em pagarà factures i em refaré del forat que implica per a un autònom no treballar a l’agost (no treballar a l’agost vol dir emetre les primeres factures al setembre i per tant, començar a cobrar normal a l’octubre, que és quan s’ajunten els que paguen a 30 dies i els que paguen a 60). Per a mi el moment més complicat de l’any amb diferència no és el gener, sinó el setembre-octubre.
Ha sigut una setmana de vent. El vent m’agrada. Durant uns anys vaig tenir un nòvio a L’Escala i m’hi passava mitja vida. Adorava els dies de tramuntana, quan se’m ficava a dins un neguit (que jo qualificava de vida) i llavors qualsevol cosa era possible. A La Pera, el vent deixa un aire límpid, ho neteja tot fins a deixar un món per estrenar (algun dia em mataré embadocant-me amb les Medes vistes a 2o quilòmetres de distancià des del revolt del bar L’illa). A Barcelona, però, la sensació és ben diferent, el vent corre pels carrers com una amenaça de no se sap què, d’una revolta potser. I per poc no fa que anul·lin el monòleg a Sant Cugat del dijous.
Els dies a La Pera m’he dedicat a treballar fanàticament i a matar moltes mosques. És ara aquella època de l’any en què estan pesadíssimes, però es mouen tan lentes que les podries caçar amb la tècnica dels bastonets del senyor Miyagi. Amb els anys, cada vegada penso més que les estacions m’afecten, de fet, que m’afecten massa. Veient com les estacions alteren el paisatge, la temperatura, el comportament animal, el creixement de les plantes, ¿com no ens haurien d’afectar als humans? Alhora penso que si pensar-ho així no em ve del que sempre em deia la meva mare: les primaveres i les tardors són dolentes. Dolentes per a l’estat anímic, volia dir. ¿És de veritat així, o soc jo que compleixo la profecia de la mare i me les faig dolentes perquè m’ho vaig creure per un sentit desviat d’obediència filial? Sigui com sigui, els grans desànims paralitzadors de la tardor em fan una mica de por. Aviam com serà enguany.
Dimecres vaig anar a un club de lectura a Mora la Nova, que queda a tres hores en cotxe de La Pera. Sort que conduir m’agrada (tot i que dimecres se’m va espatllar l’aire condicionat i el sol encara peta fort anant per autopista: vaig arribar-hi amb pudor de suat). Pel camí vaig escoltar pòdcasts sobre La muntanya màgica de Mann, sobre Verdaguer, sobre Montserrat, per a una xerrada que he de preparar. Fins i tot quan condueixo treballo. Conec poc o gens la Ribera d’Ebre. El tram final del trajecte té unes vistes corprenedores de la reserva natural de Llaberia (Google dixit); és tot tan verd, tan vast, tan elevat, que fa venir ganes de llançar-s’hi; al fons, l’horitzó llunyà i nítid, puntejat pels aerogeneradors, sembla un decorat. Pel camí també vaig assajar el monòleg en veu alta, perquè dijous tocava fer-lo a Sant Cugat.
Dijous, doncs: nervis nervis nervis. Aquell dia no vaig fer ni te ni cafè en tot el dia per evitar empitjorar el neguit. Tot i així, abans de dinar, una plorera sobtada d’histerisme, o causada per una sensació de vulnerabilitat total, que ve de la por de pujar a l’escenari i exposar-me (com qui camina en pilotes per un camp sense ni un sol arbre en un dia de tempesta elèctrica), tot plegat potenciat encara més pels homenets que a les xarxes m’estan trinxant arran d’un parell d’entrevistes. Alguna mena d’instint animal em diu que estic en una situació de perill, una situació on m’he ficat amb plena consciència, per voluntat pròpia. Ai, Carlota, en quins saraus et fots tu soleta, eh! A més tenia també la incògnita de no saber si a Sant Cugat seríem quatre gats. Però no: a la sala no hi cabia ni una agulla, calculo que hi devien haver unes 150 persones. Vaig pujar a l’escenari i ho vaig fer. Segurament una mica massa nerviosa i encarcarada (¿com m’ho puc fer per estar més deixada anar, més natural?: crec que el truc és pensar que no m’hi jugo res: miraré de convèncer-me’n per al següent bolo a Girona d’aquí a dues setmanes: a més, és veritat, no m’hi jugo res).
I va anar bé: tots aquells desconeguts van riure, van aplaudir, van escoltar amb atenció, van venir a felicitar-me encabat; el noi bastant jove de la barra em va dir que li havia encantat i es va apuntar el meu nom en un paperet. També van venir coneguts, esclar, la meva germana mitjana, la meva agent, un amic de la universitat, dues amigues de l’institut, el meu biografiat. Per a mi va ser important que fossin allà. Els meus pares mai van estar particularment orgullosos de mi (era massa estranya, estudiava coses que no se sabia què eren, era massa liberal, massa oberta, massa impúdica, massa sincera, etc.), de manera que quan veig la meva germana i els meus amics allà, penso que d’alguna manera sí que hi ha algú que se senti orgullós de mi; aquesta idea em commou terriblement; només d’escriure-la se m’humitegen els ulls.
L’endemà a les vuit ja estava esclavitzada davant del teclat traduint Freud i els seus lapsus (aquestes setmana, vaig escriure «hometre» per «ometre»: és evident per què), i enviant mails a programadors potencials del monòleg: sisplau, que em surtin molts bolos. També el dissabte vaig estar traduint tot el matí per recuperar l’endarreriment causat pels assajos del monòleg; a la tarda ja no vaig traduir perquè em tocava anar a El convit, a Palafrugell, un invent del Festival Clàssics que pretén recuperar els diàlegs socràtics organitzant trobades amb vint persones que parlin al voltant d’un tema. La cosa no va acabar d’anar com em pensava. Primer perquè la gent venia amb l’esperit d’escoltar, i no de parlar; segon perquè la idea era parlar del desig sexual de les dones, però tampoc no venien gaire disposats a parlar d’això, sinó que tenien la idea de parlar d’una manera genèrica sobre el desig, per a la qual cosa jo, evidentment, no anava preparada. En tot cas, va estar prou bé.
Això del desig és esquiu: a mi sovint em costa saber què desitjo, llavors m’aturo i faig llistes per mirar de concretar, d’aterrar, el garbuix d’idees i sensacions que xoquen dins el cap. Crec que és difícil saber què volem; també costa distingir el desig de la necessitat. ¿Què desitjo jo? Tenir més alegria. És massa abstracte, ¿com es concreta això? Crec que l’alegria que desitjo la podria aconseguir amb dues coses: treballant menys (no m’ho puc permetre) de manera que tingui més temps per a mi i per als altres, i reforçant els vincles amb els altres, però esgotada com estic últimament estic massa seca i buida per donar —per donar-me—, és com si el món m’hagués xuclat el que tenia a dins i ara necessito, egoistament, rebre. Sigui com sigui, tinc tan poc temps que em sento aïllada dels altres, em costa connectar-hi perquè tinc massa coses al cap, és com si una campana de vidre em separés del món i la realitat m’arribés atenuada, inabastable: no tinc temps de quedar, de xerrar, d’escoltar, no tinc espai mental per dedicar als altres (ni a mi mateixa), i em sento fastigosament en deute i fastigosament marcida. Ni l’M. ni jo tampoc tenim espai mental per prosseguir la discussió que tenim a mitges: ara tenim el cap i l’horari massa plens per reflexionar o decidir res. Potser hauria de desitjar no desitjar res, però sempre m’ha costat una mica l’estoicisme.
Divendres a la nit vam anar a veure un Ultrashow del Miguel Noguera. N’havia vist algun online i la veritat és que em fa riure amb llàgrimes. I això també és una cosa que desitjo: riure més. L’Ultrashow és una fricada considerable, un monòleg d’humor postmodern, surrealista, absurd. Crec que ha sigut l’única estona de la setmana que no he treballat (tret de les breus pauses per menjar, fer una infusió, baixar a comprar alguna cosa per dinar etc.). Estic considerant no treballar avui a la tarda (és diumenge), però potser em sentiré culpable si no ho faig. De vegades treballo tant que m’oblido del que desitjo: si avui no treballo, ¿què faré? ¿Què vull fer? Potser el que desitjo és precisament no haver de fer res en particular. Llegir una mica, perdre el temps, abandonar-me a una migdiada. Ja ho veurem.
Aquesta setmana he reprès somnis recurrents: que perdo avions, que arribo tard, que em descuido de les meves obligacions. I avui he volat sobre un flotador circular, i quina meravella i quina por d’estimbar-me en aterrar. Que obvi tot plegat. Mentrestant a fora, aquella fruita de què us vaig parlar fa dies, ha canviat de color i continua podrint-se inexorablement.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
