Aquesta setmana no ha passat res gaire memorable, és una d’aquelles setmanes extraordinàriament normals. He continuat traduint Freud, he continuat assajant el monòleg dia sí dia no, etc. Potser la normalitat és això: una cosa extraordinària.
El dimarts vaig anar a un doble club de lectura a Terrassa; va estar molt bé: gentada, xerrera, rialles. L’única pega és que vaig haver d’estar-me vint minuts donant voltes per aparcar i al final vaig haver de deixar el cotxe amb els intermitents posats en un lloc no del tot legal; en vaig sortir impune. Fa unes setmanes deia que de vegades estant amb gent em sento antipatiquíssima i esquerpa, per més que no és la meva intenció; a Terrassa em va semblar el contrari: em vaig sentir propera, desimbolta, franca. Ves si sentir-se d’una manera o de l’altra no deu dependre d’un mateix sinó de les vibracions que l’inconscient percep.
Tot amb tot, no vaig tenir temps de passar per La Temerària, on des de fa uns dies hi ha penjat un immens retrat meu de cos sencer i de mida natural. Fa mesos em va contactar l’Anna Morales per pintar-me: està fent una sèrie de retrats de traductors catalans i m’hi volia incloure. De manera que ara existeix un quadre enorme on porto els pantalons verds d’estar per casa (els mateixos que duc mentre escric això) i els mitjons de kiwis. Mai ningú m’havia pintat (tret del meu pare, que de petita sempre em dibuixava a llapis en qualsevol paperot que tenia a mà) i se’m fa estrany veure’m allà fora, immòbil, congelada en el gest, fulminada per un pinzell; crec que ha captat bé com soc, i això m’agrada, però alhora el fet que m’agradi i el fet mateix que existeixi aquest quadre em fan sentir com una mica arrogant i incòmode, com si no mereixés que existeixi, com si ara fos més presumptuosa. Sigui com sigui, és maco, però només l’he vist en foto. Crec que en viu m’impressionaria.
Just ahir vaig acabar de traduir un text breu de Schiller sobre l’art clàssic. Fa molt que només tradueixo Freud i canviar d’autor i d’estil ha sigut refrescant. Es tracta d’una carta que exposa les impressions de visitar la Sala dels Antics de Mannheim, on hi ha tota una sèrie de rèpliques d’estàtues gregues. Schiller reflexiona sobre el valor de l’art i, en relació al Tors del Belvedere, diu: «En aquest bloc de pedra esberlada rau una reflexió insondable, amic meu! Aquest tors m’explica que, fa dos mil anys, existia un gran home que era capaç de crear una cosa com aquesta; que existia un poble que donava ideals a un artista que creava una cosa així; que aquest poble creia en la veritat i en la bellesa perquè enmig d’ells n’hi havia un que sentia la veritat i la bellesa; que aquest poble era noble perquè la virtut i la bellesa són filles de la mateixa mare.» M’agrada aquest paràgraf, tot i que alhora penso que ja som molt lluny de tot això, enfonsats com estem en l’escepticisme i el desmenjament i el desconcert i la fatiga i el dubte permanents.
¿Qui pensa ja en l’art, i encara més, en el discurs sobre l’art? ¿Qui s’hi interessa? El mateix passa amb la cultura en general, crec, més enllà de Rosalía poca cosa qualla (i que consti que això de Berghain m’ha agradat, eh). I no parlem ja de poesia. L’altre dia que llegia Verdaguer, pensava que ma mare, que no era una dona particularment cultivada, se sabia (i adorava) alguns versos de Maragall i que tenim un grapat de poemes escrits pel meu avi, un mecànic que tampoc no pertanyia precisament a les elits culturals. ¿On ha anat a parar la poesia? Hi ha un cisma entre la gent normal (és a dir, com deia al principi, la gent extraordinària) i les formes antigues de cultura. L’altre dia volia escoltar Canigó en audiollibre i no el vaig trobar. Però la veritat és que tampoc jo no en llegeixo gaire. El meu compte de resultats amb la cultura sempre està en números vermells. Estic permanentment en deute.
Els nens han tingut festa a l’institut el divendres i el dilluns: ens hem dedicat a no fer gaire res: mandrejar, jugar a tota mena de coses, xerrar, passar l’estona amb l’M. i la seva prole, que ha vingut un parell de dies a casa, avui anirem al cine a veure una grilladura coreana de sing along. De fet, l’M. ha vingut perquè ahir vam anar a L’Escala a presentar L’home que va vendre el món a l’esplèndida llibreria Vitel·la; la Gemma és una superllibretera. Estava ple com un ou, devíem ser més de trenta persones. Fer xous amb l’M. sempre és curiós i acostuma a ser divertit, tot i que jo sempre hi vaig amb por de fer-ho malament quan em toca a mi presentar-lo a ell, perquè ell té una idea més articulada i fonamentada de la literatura, i temo que les preguntes que li proposi o les coses que jo digui li puguin sonar massa banals o estúpides (per bé que sé que si fos així tampoc no m’ho diria). Però ahir va anar bé, vaig tenir aquesta sensació tan grata de remar tots dos cap al mateix lloc —complicitat, en diuen—, de ser un equip o un petit exèrcit. L’amor és potser això: un petit exèrcit de dues persones per enfrontar-se al món.
Després vam sopar amb la canalla i la meva germana, la Moni, que és d’un planeta completament diferent al meu, però que sempre em fa riure, que sempre és allà disposada a ajudar, que sap d’on venim. Ella sap qui soc, i jo sé qui és ella. De vegades penso que si em quedés sola, ella seria l’única que quedaria. Però a ella no li parlis d’art ni de poesia ni de la decadència de la civilització.
Aquesta setmana ens han robat la llum amb el canvi d’hora. Però els rajos de sol ja queien igualment d’una altra manera; hi ha hores del dia que miro pel finestral del menjador i, per l’efecte del contrallum, sembla que el món sigui en blanc i negre. I sí, hi ha setmanes com aquesta que són en blanc i negre. Amb l’època de l’any han vingut canvis en els animalons que ronden la casa del bosc. Les mosques i les vespes ja van molt de baixa, però ara tenim una plaga de marietes. Quan proliferen les marietes sempre penso en la plaga de marietes grogues de l’any que em vaig divorciar; s’amuntegaven a desenes a la finestra de l’antiga habitació de matrimoni, com si ensumessin alguna cosa, com si fossin un senyal o els éssers alats nascuts de les larves de la parella que se’ns havia podrit. I ahir vaig veure un cuc grossíssim, de la mida exacta del meu dit índex sencer. Aquesta mena de cuc, o el que sigui, apareix de tant en tant: és hipnòtic contemplar-ne el moviment, és com veure un cuc ampliat amb una gran lupa o un cuc de Nausica a la vall del vent. L’altre dia vam trobar també cucs a la capsa metàl·lica on guardem els polvorons. N’havia quedat algun allà de l’any passat i havia criat. Ara m’adono que ha sigut una setmana plena de cucs.
Ara penso que, per ser justa amb Schiller, hauria de citar també el paràgraf inicial, sense el qual segurament no es pot entendre la salvació que després troba en la contemplació de les escultures clàssiques: «Pot ser que hagi vist el súmmum de la plenitud i l’abundància. El triomf de la mà de l’home sobre la resistència tossuda de la natura m’ha sorprès tot sovint; tanmateix, la misèria que viu ben a prop de seguida contagiava la meva admiració voluptuosa. Una encarnació de la fam, amb els ulls enfonsats, que em va pidolar en una passejada florida per un jardí recreatiu principesc; una cabana amb teules de fusta que amenaçava d’esfondrar-se enfront d’un palau ostentós; amb quina rapidesa tot això tirà per terra de cop el meu orgull que s’envolava! La meva presumpció acaba de completar el quadre. Ara veig les malediccions de milers de persones que, igual que un món de cucs golafres, pul·lulen enmig d’aquesta grandiosa putrefacció. Tot el que és grandiós i plaent m’esdevé repugnant. No descobreixo res més que un cos humà demacrat i decadent, d’ulls i galtes encesos amb un roig febril, que fingeix una vida que floreix mentre la gangrena i la podridura s’acarnissen en els pulmons ranerosos.»
¿Què són, aquests cucs, què són? Si com diu Schiller, també jo soc un cuc, ¿aconseguiré deixar d’arrossegar-me i fer-me néixer unes ales per volar?
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
