Aquesta setmana han passat coses bones. En primer lloc, l’editor de les obres completes de Freud m’ha dit que la publicació del llibre serà més tard del que preveia, la qual cosa implica que puc entregar la traducció més tard, i això és un alleujament ENORME. Segons la meva planificació, havia de traduir unes dues mil paraules cada dia per arribar a l’entrega. No és una xifra exorbitant, però se’m feia difícil de complir donades les circumstàncies d’aquesta tardor: funcions del monòleg (i hores corresponents d’assajar i de contactar amb possibles programadors, etc.), temps (molt) dedicat a premsa i promoció, pròxim viatge a Mallorca i a la FIL de Guadalajara (Mèxic), clubs de lectura, lectura de manuscrits d’un premi, més, evidentment, les col·laboracions habituals amb Catorze, Ara, Quadern, Catalunya Ràdio, La Selva i la SER. Ahir per primer cop des de feia mooolts de dies, (gairebé) no vaig fer feina en tot el dia: quina sensació de lleugeresa i plenitud, de poder respirar i contemplar com en la coreografia de la meva vida sembla que de cop tot va alhora.
Així que sí, he fet unes quantes entrevistes (quatre) i el dimarts que ve en tinc dues més: aviam si acabem d’empènyer la funció de Barcelona, per a la qual encara queden entrades; a Betevé em vaig trobar amb el Dani, que anava amb mi a EGB i a qui sempre em fa il·lusió saludar; a vuitè el van castigar a copiar de dalt a baix una llibreta sencera perquè no era un as de la presentació i jo l’ajudava imitant la seva lletra d’esquerrà amb unes E com cargolins: un dia ens van castigar perquè no podíem parar de riure (a mi no em castigaven mai, jo era una nena obedientíssima). També vaig presentar el llibre del monòleg a les Cotxeres de Sants amb l’Anna Punsoda, que és una dona intel·ligent i generosa, i a més sempre em fa riure; va venir poca gent (si bé tampoc massa poca gent), però ben avinguda (com sempre, pocs homes: quina llàstima); va venir també la Maria Nicolau, que em va donar un tros de coca de llardons i amb qui, entre rialles, ens vam plànyer una estona del món, dels llibres, dels homes, quina guerrera i quins ànims que t’infon, al costat seu em sento una dona sense caràcter.
El mateix dia a la mateixa hora l’M. presentava el llibre que Ferran Sáez ha publicat a la flamant Eclecta, així que encabat vaig anar a fer una copa de vi amb ells. El Sáez és una persona curiosa i estimulant, i té una mirada d’aquelles que sembla que et pugui radiografiar els pensaments. Mentre escric això, tinc al davant una foto que em va donar ell l’únic dia que hi havia parlat abans d’aquest dimecres: compra a pes fotos de gent desconeguda; me’n va deixar triar una i em vaig endur la foto d’una núvia amb una indesxifrable cara pantocràtica, que tant podria significar que està extasiada pel matrimoni com que l’acaben de condemnar a cadena perpètua. Al costat hi tinc una foto de la cabanya de Wittgenstein que em van donar un dia al Heartbreak Hotel, una postal d’un museu alemany amb una frase de Martin Kippenberger que diu: «No em puc tallar una orella cada dia», i un paperet d’instruccions d’alguna fotesa que diu: «What you see is what you get»; una frase que crec que convé tenir sempre present per lluitar contra les projeccions enganyoses dels nostres cervells. «El que veus és el que hi ha» com a lema de vida.
Dimecres també vam prendre algunes decisions amb l’M. per mirar de posar una mica d’ordre. Anirem veient si les «mesures implementades» funcionen o no. La nit anterior vaig mal dormir; també la nit de divendres vaig dormir poc. Quan dormo poc, el cos se’m desgoverna: és com si anés a la seva i, sobretot, com si estigués menys sexualment inhibit.
Però el dia fort va ser divendres, que tenia doble funció del monòleg a La Planeta de Girona. Era el primer cop que els espectadors havien pagat per veure’m i era el primer cop que feia dues funcions seguides. Nervis incrementats, doncs, encara més pel fet que estava fent realitat una situació que he somiat durant anys. Ja quan jo era la cap de producció de Temporada Alta temia fer alguna cagada monumental, descuidar-me d’alguna cosa indescuidable, i decebre patèticament el Salvador Sunyer, que llavors dirigia el festival (per cert, quin nom, eh?, Salvador: un nom com una missió sobre les espatlles des del naixement mateix). Després, quan ja no portava la producció però coordinava totes les sobretitulacions, aquest somni va continuar: somiava, per exemple, que arribava el dia de la funció i jo m’havia oblidat de preparar els sobretítols i em moria de vergonya. De vegades, hi havia variants, en les quals jo podia ser una actriu i quan arribava el dia de pujar a l’escenari, no m’havia ni llegit l’obra que havia de representar.
Així que aquest divendres, trepitjant un escenari de Temporada Alta i sabent que el Salvador hi seria, no podia evitar pensar si tots aquells anys de malsons en què era tristament decebedora no haurien sigut una preparació per afrontar el fracàs que m’esperava aquell dia. Però no: les funcions van anar de meravella. Entrades exhaurides, un públic que va riure molt i em va comprar molts llibres, jo vaig estar prou desimbolta (sobretot a la segona funció), tres rondes d’aplaudiments amb alguns espectadors drets. No podria demanar més. Van venir moltes persones que estimo, i no goso ni anomenar-les perquè me’n deixaria alguna.
Es veu que aquest dietari el llegeix força gent. Jo l’escric i l’envio i tinc aquella sensació que no és així, però després et trobes un i altre que et diuen que el llegeixen. La setmana passada, que esmentava la meva germana, em va dir que tres persones l’havien escrit per dir-l’hi. O sigui, que sí que em llegiu: suposo que: gràcies. És estrany pensar que tot de desconeguts coneixeu (una part de) el que em passa i el que sento, que teniu una opinió sobre mi, que us identifiqueu amb mi o que us enrieu de mi i em trobeu ridícula. És estrany i em fa sentir una mica vulnerable, i sempre el dubte: ¿m’exposo massa?, ¿dic res que convindria callar? Aquí sola al meu escriptori, no sembla que totes aquestes lletres enfilades una darrera l’altre puguin tenir cap conseqüència ni cap importància. I tanmateix.
Com que no puc pas parlar de tot o hauria d’escriure un llibre cada setmana, o, si em posés en pla joycià, un totxo de 800 pàgines cada dia, també em fa patir que si una setmana veig algú o faig alguna cosa i després no ho esmento, potser aquella persona pensarà que no és important per a mi, etc. També em pregunto si hi ha algun conegut o saludat que temi parlar amb mi o dir certes coses pensant que potser després en parlaré aquí. La vida és quàntica: el fet d’observar-la de prop (d’escriure’n un dietari) altera el fet observat.
Més coses. El divendres vaig anar a la SER a fer la meva secció mensual. Vaig compartir taula amb el David Trueba, amb qui últimament m’he creuat en diversos llocs i que acaba d’estrenar pel·lícula. El Trueba em cau bé, m’agrada la seva manera de ser franc i proper i agraït, la seva humanitat, i també que em recorda molt l’À., un company de la universitat amb qui vaig compartir moltes coses. Quan pugui, aniré a veure la pel·lícula que acaba d’estrenar.
He continuat preparant la xerrada sobre símbol i muntanya, que tinc la setmana que ve, rellegint l’arrencada de La muntanya màgica, escoltant una mica de Cims borrascosos en audiollibre i uns extractes de Canigó amb la veu de tro de Lluís Soler. Preparar una xerrada sempre implica força temps familiaritzant-te amb els ingredients i descobrint-ne de nous i un temps relativament breu per enfilar-los tots junts en un discurs que tingui sentit: aquesta és la feina d’avui.
Ahir va ser l’aniversari de la meva mare. 88 anys. Fa molt que no la vaig a veure. El meu pensament conscient també fingeix que no la té present, però és com un corrent subterrani, que no el veus però que murmura. Em sento massa culpable per no anar-la a veure i se’m fa massa trist imaginar-la en qualsevol moment, ara mateix, per exemple, quan, mentre jo soc aquí a casa escrivint, ella és a la residència, esquelètica, sense saber qui són els altres ni qui és ella mateixa, sense poder parlar ni caminar, hores i dies i setmanes de monotonia en un món que ja no pot desxifrar i de tant en tant, com un estel fugaç, la visita d’un fill a qui no reconeix però que potser li desperta alguna emoció inveterada, una emoció fisiològica, igual que un raig de sol dilata la pupil·la sense que hi concorri cap pensament conscient. Com sempre, en el dia del seu aniversari, no puc més que desitjar-li: per pocs anys, mama.
La tardor ens assetja; aviat hauré d’encendre la calefacció i les fulles de l’heura que embolcalla la casa ja s’encenen com flames. Aquesta setmana he trobat un parell de dragolins morts perquè s’estaven amagats entre el porticó corredís i la paret; un estrafeia la posa d’un Crist crucificat; em va saber greu, perquè els dragons m’agraden, mengen mosques i tenen unes manetes boniques. De vegades matem coses boniques sense voler, ves. A fora, comencen les corprendedores postes de sol de la tardor i aviat podré anar a la meva cova secreta de les trompetes de la mort a collir les ofrenes anuals. Una nit la lluna brillava tant al cel que semblava que l’hagués foradat. Potser és aquesta la imatge de la setmana: la llum estripant la foscor i il·luminant tots els meus paisatges.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
