El 29 de setembre de l’any 2013 em vaig colar en la festa privada d’aniversari que el fanclub, juntament amb l’equip, li havia organitzat a Dani Pedrosa en el Motorhome del Gran Premi d’Aragó de Motociclisme. Allà, a més de mirar-me’l des de dalt, perquè tots els pilots són molt xicotius, em vaig barallar amb l’exnòvio de Letizia Ortiz, un senyor que llavors cobria Moto GP per a Telecinco.
Uns mesos abans, m’havia encarregat del seguiment informatiu de la Llei de Llengües d’Aragó, aquella del LAPAO i del LAPAPYP, i el dia mateix de l’aprovació —encara no m’explique com m’ho vaig fer— vaig aconseguir colar un text bastant pancatalanista en un mitjà que no ho era gens. Al sendemà, la redacció bullia: trucades i més trucades d’anunciants enfadats, subscriptors que amenaçaven amb donar-se de baixa i personatges de tota mena que volien fer-me la rèplica.
Recorde que vaig ser obligada a atendre la trucada de l’alcalde de La Canyada de Verich, José Manuel Insa, que em va dir: “Que sepas que la antena de vuestra radio está en mi término municipal y ahora mismo lo único que tengo ganas de hacer es ir a reventarla”. Jo vaig aguantar la ploguda, sense dir ni mu, mentre pel cap em passava una resposta bastant ajustada a la situació: ¿Com collons vols rebentar tu l’antena de la ràdio, José Manuel? ¡Si de jove vas tindre la pòlio i camines tort!
L’any 2021, just després de la pandèmia, vaig ser la primera periodista occidental en aconseguir material gràfic de la desfilada militar que commemora la independència de la República Moldava de Pridnestrovia, també coneguda com Transnístria. L’accés l’havia fet sense acreditar-me com a periodista. No vaig gosar fer el tràmit perquè tenia por que em barraren el pas a la frontera. En tot moment vaig ser molt discreta amb la càmera però com que hi havia més gent fent fotos em vaig relaxar i vaig pensar: bah, ni em voran.
Error. Al final de l’acte, un senyor alt, blanquinós i vestit de negre es va plantar davant de mi i em va dir: secret services. Jo, que he vist moltes pel·lícules, li vaig contestar de seguida que volia vore la seua identificació. Sure. I clar, es va treure una placa escrita en rus, idioma del que no en tinc ni idea, i no em va quedar més remei que dir-li ok. Igual m’estava ensenyant el carnet de soci d’un puticlub però la meua ignorància ací m’havia deixat venudíssima.
A mi em passen històries així i tinc amigues i tinc amics als quals els en passen d’una altra mena. Una amiga tenia un viatge programat a Tolosa, es va trencar els lligaments unes setmanes abans i hi va acabar anant en cadira de rodes. Allà es va barallar, cadira de rodes de pel mig, amb unes ties xungues que la van intentar atracar. Un amic va entropessar amb els cables d’una discomòbil, va provocar una apagada de música i de llums i un fum de borratxos el va començar a escridassar.
A vosaltres que em llegiu segur que també vos n’han passat de tots els colors. Que amb els anys heu viscut anècdotes divertides, vivències que vos han resultat estimulants, mogudes que primer vos han fet enfadar i potser ara vos fan riure pels descosits. Xaleres, alegries, ridículs. De tot.
Llavors, digueu-me: ¿Per què la norma social estableix que a tants entorns, com per exemple el laboral o el familiar, el que hem d’aguantar són converses soporíferes de gent que va trobar parella fa 600 anys, es va aponentar al sofà de casa i el més emocionant que ha fet des de llavors és anar un dissabte a Ikea?
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
