Fa uns mesos em van convidar a una jornada sobre narrativa i parles dialectals que s’estava organitzant a València i que reunia diverses autores de novel·les similars a la meua. Com que m’era impossible assistir-hi, la persona que coordinava la programació em va demanar si podia suggerir-li un altre nom en el meu lloc. La meua resposta va ser ràpida, no m’ho vaig haver de pensar gens: Maria Climent.
—Ah.
Vaig entendre de seguida aquest ah.
—Maria és d’Amposta. Gina, A casa teníem un himne...
Per desgràcia, estic del tot familiaritzada amb la situació: la persona a l’altra banda del telèfon, valenciana de soca i al capdavant d’un cicle literari, no tenia massa ubicat el nom d’una de les autores més aclamades en la nostra llengua.
A mitjans de maig, vaig coincidir amb un amic que es mou en el sector cultural català i em va proposar un pla per al dissabte 14 de juny.
—Ai, no crec que puga.
—¿Tens alguna cosa?
—Presentem l’últim Premi Lletraferit de Novel·la a la Llibreria Ona.
Em va fer una cara que també tinc controladíssima. La de: Ups, no tinc ni idea de què és això i potser ho hauria de saber com a cultureta que soc i ara quedaré fatal digui el que digui.
El Premi Lletraferit de Novel·la. En el fons, és normal que ací dalt no tingueu la referència immediata. Un dels guardons de narrativa que ha agafat més volada al País Valencià en els últims anys. Però, tot i que siga normal que no tingueu la referència immediata, fa mal. Provaré sort amb aquesta bala:
—És el premi que va guanyar Rafa Lahuerta, amb Noruega, el 2020.
—Ah, coi.
Tret de comptades ocasions, el recorregut amunt i avall de Casada i callada m’ha plantat davant dels nassos una panoràmica de profunda desconnexió entre la literatura que es produeix a banda i banda del Sénia. Catalunya segueix fent de casa gran i moblada per a moltes valencianes (tot i que ja en parlaríem de la folklorització a la qual ens sotmeteu amb freqüència: hahaha, quina gràcia, com parles. Ok, senyora, ara mateix no estic fent comèdia).
Però, malgrat el múscul i la vocació de país, molts noms de la literatura valenciana segueixen sense ressonar amb força per ací dalt. A baix, a casa meua, el nivell de desconeixement de les publicacions més destacades en l’àmbit estrictament català és per a posar-se a plorar. En presentacions i clubs de lectura, davant del que se suposa que és un públic afí, he pronunciat noms tan rotunds com els d’Irene Solà o Marta Orriols i la resposta que he obtingut és cri-cri, cri-cri.
El de les lletres és també un corredor mediterrani que s’encalla una i altra vegada per culpa d’aquest estat que ens vol mal avinguts. Espanya s’imposa amb els seus premis i els seus escriptors i observa amb molt de plaer l’efectivitat del mur que un dia van alçar entre Alcanar i Vinaròs. I està clar que tu que llegeixes i jo que escric, al remat: dos mindundis, no tenim a l’abast tota la ferramenta necessària per a tombar dècades i solatge de mur espanyolista.
En canvi, sí que tenim a l’abast l’exemple i el llegat de moltes persones que han dedicat temps i esforços per a perforar aquesta frontera imposada, facilitant així el flux d’històries i de cultura entre el nord i el sud. Hui vull fer ús de la capacitat que puga tindre per a seguir foradant eixe mur infame i convidar-vos ací mateix que vingueu i conegueu l’obra guanyadora del Premi Lletraferit de Novel·la 2024.
És naufragi és el debut literari de Magda Simó (La Jana, Baix Maestrat) i vos encisarà perquè tracta de dones que diuen prou, hui me’n vaig, i agafen i se’n van de la vida que les ofega. I vos encisarà encara més perquè la novel·la reflecteix la parla més septentrional del meu país, d’aquells pobles d’olivera farga, carxofa i tomata de penjar. Em feu el favor i vos ho apunteu de seguida a l’agenda: aquest dissabte 14 de juny, a les 12 h, És naufragi a la Llibreria Ona.
És naufragi
© Magda Simó
© Magda Simó i Beltran, la Jana
© Llibres de la Drassana SL
1a edició: març de 2025
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
