El meu referent de plorar pel carrer és el Paral·lel. Trobo que és un lloc bastant lleig, tot i que no tant com el carrer que un dia hi vaig passar i vaig pensar que si mai tenia l’oportunitat de parlar del carrer més lleig de Barcelona diria que és el carrer Burgos.
En realitat estic fent temps per no parlar del que m’he proposat escriure.
En els últims cinc anys he tingut dues fractures de cor molt importants. Totes dues perquè em pensava que ja tenia companyia per envellir i tot el que falta fins llavors. I al final va ser que no. Però el text no va de les esperances esqueixades ni de l’avortament d’expectatives.
El Paral·lel és un lloc llarg i, tot i lleig, ple de coses. Ara ja fa anys que no, però hi havia el mític restaurant Tickets i al Tickets vaig passar una de les estones més misticoreveladores de la meva vida. Hi vam anar a dinar i quan vam acabar jo no volia marxar. De fet, no podia. Amb les últimes postres, les cireretes que havies de tallar de l’arbret, se’m va clavar el cos a la cadira i al moment. I li vaig dir soc incapaç de deixar això que està passant ara. I això va passar al Paral·lel.
Quan ens vam deixar, quan al cap de poc vaig passar caminant pel Paral·lel per anar a cuidar el Tigris, el gatet de la meva amiga rodamon, de sobte, i en passar pel davant del Tickets, ja tan mort com nosaltres, vaig començar a plorar salvatgement. Em vaig fer molta pena.
Vaig plorar fins al CaixaFòrum. Allà em vaig començar a asserenar i en veure que no m’havia mort ni res, em vaig proposar de tornar a passar cada dia per les ruïnes del Tickets fins que no em fes ni fred ni calor. I com que era l’estiu i tenia les tardes lliures, ho vaig fer. Això no vol dir que en cap moment hagués pretès oblidar aquell dia que hi vam anar junts. Animala! No. Però volia poder ser lliure de passar-hi pel davant sense patir marejos.
El Tickets és meu.
Si una cosa em molesta és no poder fer el que vull. Tenir coses o persones que em subjectin adherida a coses o persones on no vull estar. I això em passa també amb cançons. Sobretot amb cançons que m’agraden molt i que em nego que siguin d’aquell moment i que cada vegada que les escolti em caigui l’ànima als peus perquè ja no estem junts.
Dancing in the moonlight, de Toploader, és meva.
És una forma de resistència. És el que m’ha dit just aquest matí la meva dolça N.: “Estigues trista i estigues bé”.
La dessuadora grisa del club de pàdel és meva.
Perquè potser no envelliré amb tu ni amb tu, però ni tu ni tu em fareu prescindir ni del Tickets ni de cap cançó i encara menys de la dessuadora grisa, que me la poso cada dia que me la poso per anar al gimnàs i m'hi sento poderosa perquè:
La dessuadora grisa del club de pàdel és meva.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
