En el mateix moment que vaig fer-me conscient que era intolerable que els homes em diguessin coses pel carrer, vaig començar a fer ús d’un dret autoatorgat que consistia, no a dir coses als homes pel carrer, però a lloar-ne el físic obertament i fent servir expressions que, per més elaborades que estiguessin, eren bàsicament dirigides a expressar com m’agradaria fer-me’ls drets, que diem amb les amigues.
Perquè, ¿la veritat? No parlava d’ells, parlava de mi i de la meva fam de tornar-m’hi de manera, si tu vols, enginyosa. Però tornar-m’hi. Per totes les vegades que he sentit fàstic davant la mirada d’un tio que m’ha passat pel costat. O encara pitjor. Més enrere, quan encara no tenia la decència formada i m’agradava que em diguessin coses perquè no estava bona si no em deien que estava bona.
Molt complicat.
I al cap d’anys de parlar dels homes pel broc gros i sense miraments de cap índole, em vaig aturar a reflexionar. I em vaig adonar que la cosa tenia més de revenja que d’acte reparador. No estava clar quin era el retorn que n’esperava: si la justícia o el triomf.
¿Era un acte feminista? Potser sí, si te’l mires com un espai d’esbarjo sense complexos. Però en realitat, no. ¿Què veig si em miro des de l’òptica de la responsabilitat?
Perquè el que tinc clar que no vull és reproduir cap estructura opressiva des de l’altra banda. Però tampoc deixar d’expressar el meu desig. Ara bé: en el moment que fas servir el desig com a arma, deixa de ser desig i és una rèplica. Una rèplica que de cap de les maneres vull carregar de legitimitat.
Sembla lícit que després de segles de vexació estructural i sistemàtica hàgim de tenir el dret d’apallissar l’opressor com a idea. Però apallissar mai no és bo. Res que sigui violència és bo.
Hi ha una part de mi que encara necessita parlar dels jugadors de futbol americà com si fossin joguines que han posat a córrer a càmera lenta només per a mi. Mirar-me’ls i dir-ne coses. De la inflor dels músculs o de la seva objectivíssima capacitat empotradora. Segurament ho seguiré fent, però sabent que això, per si sol, no em fa més lliure. Sense perdre de vista que en el moment que puges al carro de la venjança, ja l’has cagat.
Miro de viure en constant revisió.
L’expressió feminista ha de ser nova. Repensar l’expressió del desig sense seguir aquell guió rònec que ens fa tant fàstic quan ens ve de l’altra banda. Violències que no té cap sentit que ens fem nostres només perquè ara podem.
M’encanten els homes. M’agrada mirar-me’ls, desitjar-los. Però no convertir-los en la matèria primera d’un poder que no vull heretar.
Ja ens ha costat prou imaginar un món sense amo per acabar-nos convertint en el nou cacic.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
