De sempre he tingut una relació de mira’m i no em toquis amb la natura. Vaig créixer en una casa on el jardí era el bosc, el meu avi era un druida, es posava teranyines a les ferides, i tant el meu germà com jo sabem agafar serps i escorpins sense que ens piquin. Eren coses que ens feia aprendre l’avi. A nosaltres i a qualsevol criatura que s’acostés a casa –i, per estrany que sembli, sempre n’era ple–. Vaig aprendre a fer empelts d’arbres fruiters i trenes d’alls, i menjar aglans no m’estava del tot malament.
Però també és veritat que a la mínima que podia m’escapava a tancar-me a l’habitació amb la vana il·lusió que ningú se n’hagués adonat. Vana vaníssima, perquè només érem dos germans. Si n’haguéssim sigut més, sí que els adults es podrien haver descomptat. Nena, surt a fora que fa bo. I així. De fet, ho feien, ho van fer superbé. La natura és molt important per al desenvolupament de la ment i el cos. ¿D’on venim, si no?
Però malgrat els esforços del nena surt a fora que fa bo, de cap de les maneres vaig desenvolupar el gaudi a què estava aparentment predestinada. Ni de lluny. De fet, el que realment esperava de la natura era que hi visquessin follets. No m’agradaven les distàncies llargues de mi al cel o de mi a la muntanya més propera o de mi al capdavall del barranc. Era massa tros. M’encantava, com ara, estar a cobert. Suposo que per això m’agrada tant quan plou, perquè no cal donar explicacions per tancar-se.
Però aquesta distància amb la natura no és ni de bon tros agra. Perquè sí que vaig desenvolupar meravelles gràcies a les excursions i els berenars a sol i serena. De fet, crec que és el que em va permetre adscriure’m a la fe en les matemàtiques i no en Déu. Algú em podria dir oh, però ¿i qui et penses que ha dissenyat la fractalitat d’aquesta ramificació? I a mi no em surt que Déu, perquè per a mi la natura és la veritat. És la matemàtica de color verd. I més enllà d’això, no hi ha res perquè això, a mi, ja m’ho explica tot.
El cap de setmana passat vaig anar a la fageda de la Grevolosa amb dues de les dones amb qui més amor m’intercanvio. Dos llocs segurs, per a mi.
No negaré que mentre esmorzàvem vaig deixar anar que ¿no passa res, oi, si no vinc i em quedo a escriure? I tant, que vens. Punt.
Vam trepitjar coixins de fulles i uns faigs descomunals i folrats de molsa ens van deixar sense alè. És cert, és innegable. I ara, ara sí que els estimo, els estimo des d’un cop tornada a casa. No sabria explicar què m’expulsa de l’experiència, però quan soc allà, no vull ser-hi. Perquè no m’agrada, és que no m’agrada! L’olor és la millor, l’olor de la fageda a la tardor. ¿I els colors? Allò no té nom, però alguna cosa, una mena de fre físic m’allunya del que hauria de ser font d’energia.
¿I veure les meves amigues no m’hauria de servir? I em serveix! Veure-les tan plenes de justament el que van a buscar a la natura. I trobar-ho. Però per a mi, no en sé. Els paisatges no em diuen res, l’aire fresc. I amb un peu dins un forat ple de fang vaig pensar que quina mena d’ésser soc, si res m’arrenca els sentits i me’ls col·loca tots a la gola com ara veig que els passa a les meves amigues davant la visió d’unes serres llunyanes i emboirades. I va ser pensar això i van començar a posar-se’m marietes. Ara una ara una altra. Només a mi. Els ho vaig comentar. I vaig dir potser és per la samarreta, que els recorda el color de les flors. Però em van dir que no.
Si no era pel color de la samarreta, llavors era que la natura havia trobat la manera d’acostar-se’m. M’enviava marietes perquè sap que amb els animals sí que hi tinc comunicació directa i inapel·lable –siguin de la mida que siguin– i me les va anar col·locant sobre les mans, els braços i el pit per fer-me entendre que, tot i que no m’agrada transitar-la, estem bé.
Suposo que em coneix prou per no insistir i apareix només en microdosis manejables; petitones i vermelles.
Estem bé, tenim un pacte.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
